Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Podemos, la publicitat de franc i la Catalunya nyonya

«No em veig en condicions de superar Gaziel a l’hora d’expressar el que penso i el temor que em provoca la Catalunya nyonya»

per Xavier Roig, 30 de desembre de 2014 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 de desembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És cert que Podemos va obtenir diputats al Parlament Europeu. Vull dir que es tracta d’un partit que ha passat per una determinada forma d’urnes. Però no entenc per què aquí l’anomenen “Podem”, fins i tot quan es tracta d’aquest partit fora de Catalunya, com ara Euskadi. Com tampoc comprenc aquesta fal·lera per part del periodisme català de fer-los publicitat gratuïta. La visita del seu messies a Barcelona va merèixer un tracte periodístic que no es recordava des que Evita Perón va visitar Espanya els anys quaranta. Deu ser una debilitat estructural davant dels demagogs forans defensors dels descamisats.

Hi ha qui diu que el triomf de Podemos en alguns àmbits és un xarampió que hem de passar els catalans per adonar-nos de dues coses: que no sabran administrar i que, de respecte als drets catalans, res de res. Jo sóc respectuós amb la democràcia (és a dir, les urnes manen), la qual cosa em dóna dret a emparar-me en la llibertat d’expressió per dir que hi ha catalans que utilitzen el cap per només pentinar-se. Després tot són escarafalls i manifestacions a la Plaça de Sant Jaume. Però molt pocs assumeixen les conseqüències d’haver votat algú que s’ha demostrat (encara que se’l veiés venir) com un perfecte inútil, quan no un enemic, pel que fa als nostres interessos.


Acaba l’any i no em veig en condicions de superar Gaziel a l’hora d’expressar el que penso i el temor que em provoca la Catalunya nyonya, que sembla eterna. Els deixo amb un bocí dels seu llibre Quina mena de gent som al temps que desitjo per Catalunya un any 2015 millor que els passats.

“Però quan els comtes de Barcelona s’avenen –per les raons circumstancials que fossin– que Catalunya quedi reduïda, jeràrquicament, a fer un paper de Ventafocs dins la Corona reial aragonesa, tot i essent-li, pràcticament, de tan gran pes; quan els reis catalans no ho son de Catalunya, sinó d’Aragó, mentre els comtes castellans, originàriament tan humils corn aquells, es proclamen ells mateixos reis i emperadors, no solament en Castella i Lleó, sinó totius Hispaniae; quan els nostres monarques medievals, pobrets i alegrets, mai no es cansen de retre vassallatge a França, al Papa, a Castella mateix, mentre els portuguesos, molt més reblats a ella que nosaltres, se’n desempallegaven de pressa, fent jugar hàbilment la seva amistat amb l’Església, amb Borgonya i amb Anglaterra; quan Aragó, és a dir, nosaltres amb lliurea aliena, ajudava Castella sempre de franc, sense contrapartida, al punt que mentre el castellà Alfons IV conqueria, amb concurs dels catalans, la vila d’Almeria (1147), encara nosaltres no havíem alliberat Tortosa (1148), ni Lleida (1149); quan el rei Pere I, aquella bala perduda, va caure al parany de Muret, que, feia temps, el Papa i el rei de França conjuntament li preparaven, i en un rampell de mal jugador va dilapidar Catalunya per sempre (12 de desembre de 1213); quan Jaume I regala les terres de Múrcia, redimides per segona vegada amb sang catalana, o, a l’hora de la mort, fa aquell desastrós repartiment del nostre patrimoni; quan a Casp, el 24 de juny de 1412, els compromissaris de Catalunya, amb Sant Vicenç Ferrer al cap, la lliguen de peus i mans i la lliuren a una gent forastera; quan, tres segles després, els catalans, tot i haver fet tants de sacrificis per portar i entronitzar a Madrid el primer Carles III, l’abandonen en mans castellanes; quan - en els dies que hem viscut -les masses proletàries barcelonines es lliuraven, a començaments del segle XX, a un aventurer de tan baixa estofa com l’Alexandre Lerroux d’aquell temps; quan, en venir fatalment la segona República, l’any 1931, les dretes catalanes, precisament les creadores del nostre nacionalisme modern, per comptes de prendre-la com un fet únic, gairebé un miracle que calia aprofitar i veure que durés el més possible, la negaren i s’hi giraren d’esquena; quan, de l’altra banda, la dels nacionalistes rabiosos, en les primeres eleccions republicanes un Capitán Sediles, que ningú no ha sabut ni sabrà mai qui era ni d’on l’havien tret, com a candidat de l’Esquerra de Catalunya, derrota Pompeu Fabra; quan els propietaris agrícoles, acompanyats de polítics catalans, anaren a Madrid el 1933, i en un tren posat exprés, per demanar al poder central que ens arrenqués l’autonomia, i tot perquè el Parlament de Catalunya havia votat una llei de contractes de conreu, que ja voldrien ara, el 1944, veure implantada els qui tenen terres per perdre; o quan, un any després, al 1934, el Govern de la Generalitat de Catalunya, que ho tenia gairebé tot, inventà una cosa mai vista aixecant-se contra el poder suprem que ell mateix representava i llançant-ho tot pel balcó -en aquests casos concrets, i en altres innombrables, topem amb falles que no tenen perdó, perquè amb elles el destí de Catalunya es violentat i torçat, inconscientment si voleu, però voluntàriament, per mans catalanes”.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
14/09/2019

Air Canada no és Iberia

31/08/2019

​Barcelona, quan del fracàs en diuen èxit

17/08/2019

Porca misèria

03/08/2019

​El que els barcelonins vulguin

20/07/2019

Catalans amb irresponsabilitat hispana

06/07/2019

La nova Gestapo i els afers exteriors de la UE

22/06/2019

Ajuntaments: pitjor impossible

08/06/2019

Barcelona, dues lliçons i un desencís

25/05/2019

Només guanyarem si ho fem a Europa

11/05/2019

Puigdemont contra don Tommasino

Participació