Fills d'invasors, només

«La Transició ha estat un gran fracàs a l'hora d’eradicar la percepció que els franquistes vinguts a Catalunya tenien»

per Xavier Roig , 2 de desembre de 2014 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de desembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un matrimoni amic de casa. Ell és català fill d’immigrants castellans que van venir al país durant la postguerra. El pare, funcionari, era clarament franquista i no es va integrar mai al país –cosa que sempre fou criticat tant pel propi fill, com per la jove-. Davant d’aquesta continuada crítica, un dia, aquest senyor li va etzibar a la seva jove: “¡Tu no me aceptas porqué soy un inmigrante!”. Ella li va respondre: “No s’enganyi pas. Vostè no és un immigrant. Vostè és un invasor”.  

Aquesta anècdota m’ha vingut al cap una vegada més –i ja són moltes- en llegir les presumptes activitats anticatalanes i antidemocràtiques del senyor Jorge (ex-Jordi) Fernández Díaz. Aquest senyor es va establir a Barcelona l’any 1953 quan tenia tres anys. El seu pare era militar (a la Wikipedia, en castellà, diu que era “militar franquista”). A l’any 1953 no s’aterrava a Barcelona vestit d’uniforme militar per anar fent pintades del tipus “Volem bisbes catalans!”, ja m’entenen.


I és que, durant el franquisme, van venir a Catalunya moltes persones. Unes amb intenció de quedar-s’hi, adaptar-s’hi i considerar-la casa seva –malgrat que aquesta terra els era un pel estranya-. Però altres van arribar perquè aquest era un territori conquerit a l’enemic i perquè s’havia decidit, en acabar la guerra, que aquesta porció de terra havia de ser culturalment anorreada i espanyolitzada. Es va procedir a aplicar el genocidi cultural generalitzat. A més de l’eliminació física sobre totes aquelles persones que s’oposaven a l’esmentat genocidi.

La Transició ha estat un gran fracàs a l'hora d’eradicar la percepció que els franquistes vinguts a Catalunya tenien. Passats els anys un s’adona que tot plegat ha constituït una operació de dissimulació d’una envergadura colossal. Enorme. Jo encara recordo quan els tertulians de ràdio (alguns, independentistes), li reien les gràcies al, llavors, “Jordi” Fernández Díaz, al que consideraven una veu assenyada del PP. Però fins que no es parla clar no se sap qui és qui. I quan hem reclamat nítidament el que volíem, aleshores molts dels que anaven d’immigrants integrats assenyats –encara que els seus pares fossin uns feixistes-, s’han tret la màscara.


Madrid ha tolerat que el pujolisme fos majoritari a Catalunya perquè, malgrat ser catalanista, s’ha dedicat a no dir el que pensava. Però tothom sabia que tots aquests personatges que van arribar quan Franco manava estaven aquí contemplant aquest territori com el seu “cortijo”. Una finca, una reserva, on es deixava campar el bestiar mentre no sortís del tancat. Fins que el tancat s’ha quedat estret. I quan s’ha començat a parlar seriosament dels temes de fons, molts dels nouvinguts durant el franquisme s’han descordat. Constitueixen un subconjunt de gent que mai es va sentir veritablement catalana. Mai foren immigrants. Sempre s’han considerat ells mateixos –dissimulant-ho, això sí- com els hereus beneficiaris d’una invasió.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
14/03/2020

Xerrar de la pandèmia? Millor fem altres coses

29/02/2020

Enemic de la mala gent i de la justícia corrupta

15/02/2020

Jo també soc l’Anna Erra. I ni em disculpo ni me’n desdic

01/02/2020

Quan la JEC té raó

18/01/2020

Més precisió i gosadia periodístiques

04/01/2020

​La decisió de la JEC, un bé de Déu

21/12/2019

​La davallada de Catalunya i la falta de coratge

07/12/2019

El cofoisme també té un final

02/12/2019

Informació local: emplenar el forat amb el farcit necessari

30/11/2019

Gerro xinès o cubell d’escombraries?

Participació