Gestionar la victòria

«Una acumulació de forces que trenqui totes les barreres legals i sobretot psicològiques, i que tingui un impacte mediàtic encara més gran»

per Josep Sort, 1 de desembre de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de desembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Segons el pensament estratègic, tan important com guanyar batalles, és saber-ne explotar els seus efectes posteriors. És a dir, no només cal derrotar l'enemic físicament, sinó també políticament, per obtenir el que realment es vol. Això és el que no han entès mai els espanyols. I per això la història els ha anat com els ha anat. Tot el que en un moment van guanyar, més tard o més d´hora ho han perdut. I això també explica perquè els catalans portem 300 anys de resistència, i avui som més a prop que mai (tret del 1936) d'aconseguir-ho.

Però aquesta lògica també ens l'hem d'autoaplicar. Per nosaltres, els catalans i les catalanes, tan important com aconseguir una victòria, és gestionar el seu escenari posterior per tal d'assolir els nostres objectius estratègics. I potser encara amb més raó, atès la mancança profunda que tenim, de no disposar, encara, d'un estat.


El 9-N vam guanyar una batalla. No física, però sí moral i naturalment, política. Va ser una victòria rotunda, total, per molts inimaginable fa ben pocs anys. Una victòria, també, mediàtica, extrem aquest clau, en la societat contemporània. Vam demostrar que Espanya és un estat fallit, que és incapaç de gestionar els seus conflictes interns de manera civilitzada. Amb diàleg i negociació. I si no van recórrer a emprar altres mecanismes és precisament perquè sabien que això ja no és possible en el context europeu. No ho van fer perquè tenien por de les conseqüències que se'n podien derivar.

Però un cop aconseguida la victòria, repeteixo, cal gestionar les seves conseqüències. Ja abans del 9-N, en els darrers dies, per ser més exactes, es va intentar condicionar l'escenari post 9-N. Fet que, des del meu punt de vista, va ser una enorme equivocació, perquè equivalia a devaluar de forma automàtica el 9-N. Quan encara no havíem aconseguit la victòria i, no ens enganyem, molta gent en dubtava o tenia por, es va estar a punt de caure en la banalització, que és el pitjor que pot passar. I això va tenir un cost.

He calculat que, entre l'electorat independentista, aproximadament un 20% no va anar a votar. Uns per por, d'altres per qüestions estructurals o logístiques. Per a una persona de més de vuitanta anys, per exemple, no és el mateix que el teu col·legi electoral de sempre estigui a cent metres de casa seva, que que el punt de votació estigui a quasi un quilòmetre. I això va passar, a causa del boicot espanyol, però també per la manca de previsió nostra. Molts dels milers de voluntaris que es van quedar a la reserva haurien pogut ser destinats a ajudar les persones a desplaçar-se a votar. No ho dic amb ànim de crítica, sinó constructiu, per tenir-ho en compte atès que quan fem la votació definitiva no podem deixar que cap ciutadà que voti per la independència es quedi a casa. Els necessitarem tots.

Però per arribar a aquesta segona votació, cal saber gestionar la victòria del 9-N. I aquesta gestió, des del meu punt de vista, consisteix en una acumulació de forces que trenqui totes les barreres legals i sobretot psicològiques, i que tingui un impacte mediàtic encara més gran que el que ha tingut fins ara. Qualsevol intent de disminuir l'efecte bola de neu que hem endegat, no només serà un error, sinó que a més serà inútil. La revolució que estem vivint, encara que alguns no en siguin conscients,  no es pot trair des del personalisme, cert, però tampoc des del sectarisme curt de mires.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep Sort
Barcelona (1964). Doctor en Ciència Política i de l'Administració i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i en Història Contemporània. Professor de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Comunicació. Autor de diversos llibres i articles sobre el nacionalisme espanyol i canadenc i els independentismes català i quebequès. També estudio l'impacte dels New Media en l'activisme polític i la globalització. Vaig ser director del Catalunya Campus i he col·laborat en diversos mitjans de comunicació. He participat en programes europeus de recerca, i investigat a Londres, Montreal i Toronto. No concebo la teoria sense la pràctica.
20/01/2017

A la primera no s'hi val, ni a la segona

10/10/2016

Catalunya ha ribotat el PSOE

12/09/2016

Amb cinc ja n'hi ha prou

27/06/2016

Unes eleccions de segona

30/05/2016

La cursa cap a l'esquerra

01/05/2016

Per què calen mestres si amb la xarxa els nens ho saben tot?

04/04/2016

L'estigma de l'esclava

29/02/2016

La Catalunya militar

25/01/2016

La DUI, com a pòlissa d'assegurança

14/12/2015

La gran oportunitat de la CUP

Participació