Podemos: el mirall català

«Són, doncs, dues ofertes complementàries políticament parlant? Ho haurien de poder ser, al menys, en dues potes. Això hauria d'implicar un cert reconeixement mutu»

per Jaume López, 6 de novembre de 2014 a les 18:08 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de novembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Em sembla que no existeix la llei sociològica –però la podríem anunciar aquí- segons la qual com més desconegut i antipàtic ens resulta un moviment popular més populista tendeix a semblar-nos, i com més pròxim i simpàtic ens apareix un moviment populista més popular ens acaba semblant. Vull dir que la distinció entre popular i populista ve, d'entrada, presidida per una connotació positiva o negativa de la que és difícil escapar. Tanmateix, és també evident que el populisme no és el poder del poble sense més.

Podem caracteritzar el populisme, tant sigui de dretes com d'esquerres, per diversos trets. Acostuma a fer els millors diagnòstics dels problemes quan d'altres no ho fan (són els únics que s'atreveixen a dir que el rei va despullat), però proposen remeis simples agradables d'escoltar i difícils d'aplicar en la seva simplicitat. En aquesta narrativa, el poble és l'heroi absolut, i tot es resoldrà si vencem a “l'enemic del poble” que pot tenir tants rostres diferents com “els jueus”, “el contuberni masònic-comunista”, “els bancs”, “la immigració”, o “la casta”. L'antagonisme entre poble i l'enemic del poble és tan antic com, al menys, la República romana, on ja funcionava i evita una definició ideològica més precisa dels objectius sistèmics, és a dir, de les prioritats amb les que caldrà gestionar els recursos sempre limitats.


És Podemos populista? Possiblement en té alguns trets, però també cal dir que és fruit de moviments populars reals i que, més enllà de l'esfera mediàtica, el seu programa és una defensa de la democràcia com feia temps que no es veia entre les ofertes electorals. De fet, la reducció del missatge polític a consignes que fàcilment poden relliscar cap a la demagògia forma part, desgraciadament, de la lògica habitual dels mitjans de comunicació. Vist des de fora, el moviment sobiranista podria també fàcilment ser titllat de populista al centrar totes les esperances en una mateixa solució (marxar d'Espanya), amb un enemic comú i sense gaire matisos ideològics.

Més encara, per molts catalans hispanocèntrics (que s'informen de la realitat a través de mitjans pels quals la capital del país és Madrid) Podemos significa el que la campanya “Un nou país” implica pels catalans catalanocèntrics. Jo mateix he explicat a algun simpatitzant català de Podemos què representa el projecte de la independència, per què volem un nou país, i m'han dit: “Ah, molt bé! com Podemos!” Amb sorpresa constato com, encara avui entre alguns catalans, no hi ha ni rastre d'un lustre de reclamacions fonamentades en tres potes: reconeixement (som una comunitat nacional), justícia (volem un tracte just), i regeneració democràtica (un país nou). Per a un nombre important de catalans, l'independentisme té a veure amb les dues primeres potes, no amb la tercera.


Són, doncs, dues ofertes complementàries políticament parlant? Ho haurien de poder ser, al menys, en dues potes. Això hauria d'implicar un cert reconeixement mutu: el moviment popular més revolucionari a Catalunya és el sobiranista; el moviment popular més revolucionari a la resta de l'Estat és el que ha quallat en Podemos. Tenen camí a recórrer junts? Doncs, poc. Perquè regenerar Espanya per que càpiga la nació catalana com a subjecte polític amb dret a l'autodeterminació no només està fora de l'abast de Podemos, sinó que implicar-se en aquest objectiu pot tenir el risc de ni tan sols aconseguir que una part de l'estat, Catalunya, aconsegueixi la regeneració. Si Podemos fracassa ens quedem sense cap de les tres potes. Si Podemos té èxit ens haurem de conformar amb dues, renunciant a un objectiu que tenim a l'abast i que té moltes més probabilitats d'èxit, no només d'aconseguir-se, sinó de mantenir-se. Els estats petits (Dinamarca, Holanda, Suïssa) tenen el tipus ideal per a gaudir d'una veritable “talla democràtica”. Fins i tot, si són monarquies desenvolupen els valors republicans millor que la majoria de repúbliques. En això l'avantatge comparatiu català és clar.

Però Podemos és sobretot un mirall on reflectir el procés d'autocentrament i de desacomplexament nacional que ha viscut Catalunya en els darrers anys. I mostra que aquella cançó de “jo sóc independentista (o sobiranista) però no nacionalista”, tan practicada per una part de l'esquerra, no té gaire sentit, més enllà de tranquil·litzar algunes consciències “anticonvergents” que sempre han lligat el nacionalisme amb una opció ideològica i partidària. La regeneració democràtica i la justícia social no es poden deslligar, encara avui, d'un marc societal que es diu i funciona com a nació. Si un no escull la nació, la nació li escullen per un. I la fraternitat universal és una altra cosa.

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jaume López
Professor de Ciència Política (UPF, IBEI, UOC). Els meus darrers llibres són Cosmovisions socials. La peça que faltava, Referéndums. Una inmersión rápida El derecho a decidir. La vía catalana. A Twitter: @LopezJaume.
11/07/2021

El Diplocat i la força dels fets

12/02/2021

Quan siguem més i la catalanitat

29/07/2020

Un independentisme de dretes?

15/04/2018

Primàries a Barcelona

02/01/2018

Ciutadans i la llei electoral

06/12/2017

No hi ha presos polítics?

22/11/2017

Procés (pre)constituent

18/11/2014

Llistes separades i unides per la societat civil

06/11/2014

Podemos: el mirall català

Participació