Som l’any 2014

«El Partit Popular ocupa i domina molts territoris. Però hi ha un llogaret del Nord que és resisteix…»

per Jordi Riera Pujal, 15 d'octubre de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 d'octubre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Som l’any 2014. El Partit Popular ocupa i domina molts territoris. Però hi ha un llogaret del Nord que és resisteix…

Aquests dies, un article m’ha recordat una vella màxima militar. Si acorrales el teu enemic, no li tapis totes les possibles escapatòries. Si ho fas d’aquesta manera, l’adversari sols tindrà una opció, girar-se i passar per damunt teu. Aquest és el moment en què sembla que estem en el procés sobiranista. 920 consistoris catalans sobre 947 han entregat les mocions de suport al 9-N. i per tant s’enfronten clarament als postulats del govern Rajoy. Mentrestant, el poder econòmic, polític, mediàtic, jurídic, etc., que és situat a Madrid, segueix recolzant el Partit Popular per seguir mantenint intacte l’statu quo i conseqüentment els seus privilegis. Aquest bloc que alguns en diuen "la casta" i altres "la caspa", fa pinya i nega la possibilitat democràtica a Catalunya de decidir el seu futur. Les seves possibilitats de triomfar en els seus objectius són altes, però… potser haurien de reflexionar sobre quin preu hauran de pagar i per quant de temps podran aturar el procés.


Les escapatòries de les que parlàvem per evitar un enfrontament face to face, eren concretar un concert econòmic per Catalunya i la no aplicació de la llei Wert (LOMCE) o altres iniciatives semblants en el territori català. Aquestes possibilitats ni s’han contemplat per part del govern de Madrid. Tothom pot saber que no són eventualitats d’acord irreals, ni que no hi hagin exemples ja en funcionament. En el País Basc s’està aplicant el concert econòmic des de 1981 i fa poc que han pactat que la LOMCE no s’apliqui en aquell territori.

L’executiu de Madrid es pot pensar que té la "guerra" guanyada si sols dóna orella als mitjans de comunicació que controla o escolta tan sols les veus dels catalans "bons" i obedients com Alicia Sánchez Camacho. Però, ai las, el nerviosisme es comença a entreveure en les seves actuacions. L’opinió internacional comença a sentir certa simpatia pel moviment català. Als dirigents comunitaris els hi fa mandra un canvi polític a Europa, però no poden entendre de cap manera la manca de pragmatisme de Rajoy a l’hora de governar. En el context mediàtic, la batalla estètica ja fa temps que l’ha guanyada l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) amb els seus actes i sobretot amb la presencia multitudinària del poble que li dóna suport.


La persecució contra el "fet diferencial català", iniciada pels populars l’any 2006 amb la seva recollida de firmes contra l’Estatut sembla que li va donar rèdits electorals a nivell espanyol. El preu que han pagat amb aquella decisió és que un partit nacionalista espanyol de dretes sigui vist per els independentistes de tota la vida com el màxim promotor del seu augment brutal de seguidors en els darrers anys. Fent altres consideracions, si repassem l’estratègia política dels partits unionistes, veurem que és molt més dispersa que la dels seus homònims partidaris de la consulta. El PSC amb l’obediència deguda a Madrid, està immers en un munt de contradiccions i està en plena sagnia de suports electorals. El PP té una lideresa tocada per l’escàndol La Camarga i exerceix una retòrica que fa emprenyar i allunyar al català mig dels seus plantejaments. Albert Rivera, de Ciutadans, sap que difícilment arribarà a tocar poder important a Catalunya i sembla que està en eterna campanya electoral per a les pròximes eleccions espanyoles.

La batalla guanyada per el Partit Popular als centres de poder de Madrid per no deixar fer la consulta és clara. Per contra, el front sobiranista guanya de manera més que evident en el fervor popular a Catalunya. De moment, el president Rajoy no pot amagar-se darrera una pantalla de plasma i publicitar la derrota del president Mas i els seus seguidors. Estem en un moment políticament interessant i complicat en què caldrà seguir els futurs moviments de les dues forces. Amb tot això, hi ha algú que no perd el temps. L’ANC, conscient del molt vot ocult que hi pot haver darrere dels desitjos unionistes, ja treballa en una campanya de voluntaris per ajudar a entreveure un país nou.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Riera Pujal
Vaig néixer en blanc i negre l'any 1960 a Granollers. El color me'l van fer descobrir, ja als anys vuitanta, pintors com Matisse, Paul Klee o Mark Rothko. Unes trenta exposicions desprès (entre individuals i col·lectives), segueixo perseguint que em surti de les mans una obra que em sigui satisfactòria. Poc que ho aconseguiré i poc ja que em preocupa que sigui així. Tinc una segona vida com a estudiós dels còmics i de la cultura popular de masses. Com a tal he fet un llibre i he col·laborat en altres. També m'he distret fent webs, conferències, presentacions, dirigint exposicions i últimament he impulsat i codirigit una revista cultural de nom Tentacles, editada a Granollers.
30/06/2015

Pensaments desordenats baixos en sal

09/01/2015

Una arma poderosa… l’humor

17/12/2014

Tot parlant de... In Crescendo

06/12/2014

El Coll de TBO al Museu de Granollers

30/10/2014

Deixeu votar el meu amic!

15/10/2014

Som l’any 2014

18/06/2014

La censura a El Jueves

14/05/2014

Un pasito palante Duran, un, dos, tres, un pasito patrás

27/03/2014

I si parlem de quan el mercat de l’art no és art

06/03/2014

L'home dels números

Participació