Duran: una veritat incòmoda

Josep Antoni Duran i Lleida és un dels polítics que desperta més fòbies entre la parròquia sobiranista del país. Cas d’estudi. I he d’apuntar que no és el meu cas. És a dir, que allò que em desperta és bàsicament una gran curiositat periodística. Per allò que diu, quan ho diu, com ho diu i el rèdit que ha anat traient d’aquest domini del ritme i de l’escena durant més de trenta anys a primera fila de la política. Fins ara? Potser sí. O no. No el subestimin per les ganes que li tinguin. I m’atreviria a proposar que tampoc se’n menystingui l’opció de suma pel simple fet que no és independentista (també de moment).

Quan diumenge vaig avançar a El Periódico que Duran plegaria de la secretaria general de CiU, en piular-ho a Twitter vaig rebre un munt de reaccions de tots colors. Alguns fins i tot precipitant-se a treure el cava de la nevera per celebrar una retirada que no s’estava donant. Però, i les ganes que li tenen alguns? Això va posar aquell plus de rematada a l’anunci que un servidor havia fet, i que en cap cas parlava de l’adéu de Duran. I sí, es van precipitar i equivocar alguns per aquesta via, igual com altres van precipitar-se en blasmar-lo per no independentista. Una vegada més, gran error.
Quan ell va dir ahir que “mai no m’he sentit incòmode ni amb la consulta ni amb el dret a decidir”, un internauta em va piular: “Com se sentiria si guanya el sí-sí?”. Pensament instantani meu: “I a nosaltres què ens importa?”. En aquest sentit és com Duran ha esdevingut una veritat incòmoda (com el títol d’aquella pel·lícula d’Al Gore) per a uns i per als altres. Però bàsicament l’hauria de ser per als espanyolistes, no per als catalanistes! Perquè Duran com a polític és prova viva que hi ha ben poc a fer a Espanya si un en vol formar part sentint-se català i reivindicant-ne allò bàsic que ens és de justícia. Ell és això i ell constantment s’ha topat amb la paret de Madrid que fins i tot l’ha dut a advertir que ens abocaran a una declaració unilateral d’independència. I que això ho digui en Duran els descol·loca molt. Els incomoda molt, perquè si ho diu un de la CUP o l’Alfred Bosch, doncs mirin, fins i tot en poden fer caricatura que els sumi. Ara! Tot un senyor client del Palace i democristià i president de la Comissió d’Exteriors del Congrés? Això els trenca el contrarrelat sobre allò que passa aquí. O com a mínim ho pot arribar a fer.

En canvi, per al procés català Duran no hauria de ser una veritat incòmoda ni ara ni quan arribi la consulta. Ara no perquè a diferència d’altres com els del PSC està clarament per la consulta, pel dret a decidir dels catalans i per la pregunta acordada pels partits catalanistes. Així ho ha votat Unió. I quan arribi el moment de consultar el poble català i de construir majories pel “sí”, si ell no s’hi suma estarà en el seu perfecte dret de fer-ho i això també legitima la consulta i els qui la defensen sincerament. Perquè la gran força democràtica de la reivindicació del dret a decidir del poble català rau, en bona part, en el fet que aquí una majoria social està per consultar tranquil·lament i cívicament sobre què vol la ciutadania: seguir com fins ara o canviar. És el fonamentalisme d’altres, i el seu poc gruix democràtic a l’hora d’exposar-se al veredicte de les urnes, allò que dóna un plus de legitimitat al procés català a ulls de món, allà on no incomoda allò que és normal (votar en la direcció que sigui) i que aquí cal defensar a totes.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor