1 de 10

Ucraïna: el rebuig a un model federal

per Jaume Tardy, Sant Celoni | 25 de juliol de 2014 a les 00:01 |

«Ja ho va dir Miguel de Unamuno al Dia de la Raça (1936): “vèncer no és convèncer, i s’ha de convèncer, sobretot”. Unes afirmacions contestades per Millán Astray: “Catalunya i el País Basc són dos càncers dintre del cos de la Nació!"

Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de juliol de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El 25 de maig els mitjans occidentals tenien els ulls fixats en les eleccions presidencials d’Ucraïna. Aquesta era la fita que podia marcar un punt d’inflexió en la situació política i de seguretat del país, aportant-hi estabilitat i transparència a unes institucions deslegitimades, incapaces de controlar l’agenda i sobrepassades pels esdeveniments.
 

La victòria en la primera volta de l’oligarca Petrò Oleksíovitx Poroixenko va revifar les esperances de tornar a la normalitat política, econòmica i de seguretat el país. Fins i tot la principal opositora, Iúlia Timoixenko, va acceptar la seva derrota tot legitimant el procés electoral: "aquestes han estat unes de les eleccions justes i netes. Possiblement, no hem vist unes eleccions com aquestes en 23 anys d’independència". Unes paraules que contrasten amb les seves declaracions dies abans dels comicis: "No vull carregar amb la responsabilitat de liderar una nova revolució, però si el país escull un altre president, i en aquest cas només tinc un sol contrincant, crec que haurem d’anar a una tercera onada".
 

La victòria de Poroixenko se’ns va presentar com la fi definitiva de l’antic règim i, amb aquesta, l’esperança d’un nou procés. Acabava així una Revolució que va portar a la caiguda de l’expresident Ianukòvitx, retransmesa pràcticament en directe pels mitjans de comunicació com la voluntat inequívoca d’apropar-se a la UE.
 

No obstant això, aquesta interpretació no ha estat pas unànime. Un sentiment de desconfiança que ha calat amb especial força en les regions amb major nombre d’ucraïnesos russòfons (el 30% de la població) davant dels esdeveniments de l’Euromaidan, la caiguda de l’expresident Ianukòvitx i, sobretot, la decisió de la Rada Suprema (parlament) d’abolir la Llei sobre Política Lingüística de l’Estat, que protegia les llengües minoritàries i en permetia la cooficialitat. De poc serví l’anunci el President en funcions que no derogaria aquesta norma: les protestes s’estengueren ràpidament a territoris com Crimea, Lugansk, Donetsk o Odessa. I l’Estat, incapaç de controlar una part important del seu territori, va ordenar el 14 d’abril l’inici de les operacions contra la insurgència.
 
El conflicte s’ha anat mantenint, però ara ha tornat a primera línia informativa pel llançament d’un míssil al vol MH17 de Malàisia Airlines, del qual s’acusa els separatistes prorussos –i, doncs, Putin- en haver-lo confós amb un avió militar, que al seu torn acusen l’exèrcit ucraïnès de l’autoria d’aquest incident.
 
Ens trobem, per tant, en un punt proper al de partida. Per una banda, Ucraïna continua una operació antiterrorista contra les milícies rebels, tot acusant Rússia de portar a terme una invasió encoberta per desestabilitzar el país i impedir l’aproximació a la UE i l’OTAN. Per l’altra, la Federació Russa denuncia el genocidi que porta a terme la junta feixista de Kiev, davant del qual els ciutadans prorussos s’han organitzat espontàniament per defensar-se.
 
El cert és que, fora d’aquesta guerra de contaminació informativa, l’opció militar no està contribuint a la reconciliació nacional. Ans el contrari, està allunyant encara més les posicions de les dues parts i no permet iniciar un diàleg assossegat sobre un nou model d’Estat. En aquest context, l’oposició a una federalització del país guanya posicions, i amb ella, es perd l’oportunitat d’integrar de forma efectiva i duradora una part minoritària però no per això menys important de la població. La victòria militar no pot assegurar la pau social, l’estabilitat i la cohesió nacional en uns territoris que reclamen unes fortes particularitat pròpies però que ni tan sols poden escollir el seu governador, nomenat per Kiev.
 
Ja ho va dir Miguel de Unamuno el 12 d’octubre de 1936, el Dia de la Raça, en un acte públic a la Universitat de Salamanca: "vèncer no és convèncer, i s’ha de convèncer, sobretot". Unes afirmacions que van ser contestades vehementment per Millán Astray: "Catalunya i el País Basc, el País Basc i Catalunya, són dos càncers dintre del cos de la Nació! El feixisme, remei d’Espanya, ha vingut per exterminar-los, fent una incisió en carn viva i sana, com un fred bisturí". Doncs bé, en aquests temps més que mai necessitem més Unamunos i menys Millans. I això val per als dos bàndols. Demonitzant l’adversari no porta enlloc.
 
Veurem si finalment és possible aquest acord. La solució federal compta amb l’oposició gens menyspreable del President ucraïnès. Un President que, no obstant això, sí que defensa una major militarització d’Ucraïna, un país que ja compta amb el segon exèrcit més gran d’Europa. El segon, després del de la Federació Russa.

Fotos missió Ucraïna (Jaume Tardy)

Fotos missió Ucraïna (Jaume Tardy)

Fotos missió Ucraïna
(Jaume Tardy)

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Jaume Tardy
Regidor de Comunicació de l'Ajuntament de Sant Celoni. Grup Municipal del PSC. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració, postgraduat en Cooperació per al Desenvolupament i Estudis Africans. Actualment treballa al Gabinet Tècnic de l’Alcaldia de Santa Coloma de Gramenet com a Gestor de programes europeus. Ha participat en diferents Missions d’Observació Electoral internacional amb el Ministeri d’Afers Estrangers.
Més articles de l'autor
15/09/2014

Kosovo: Democràcia, Independència i Euro

25/07/2014

Ucraïna: el rebuig a un model federal

Participació