Deu anys de fer-se gran

«I és llavors, entre síndromes, vertígens de realitat desbocada i desubicacions, quan recordes que vas ser al primer Musik N Viu»

per Esteve Plantada i Hermoso, 7 de juliol de 2014 a les 10:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de juliol de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No saps ni com, ni quan. Ni tan sols ets capaç d’adonar-te’n. Més o menys, la cosa arriba així, de cop i tot d’una, com una ganivetada que fa sagnar. Just quan un dia qualsevol reps el clatellot que et fa prendre consciència que ja no ets aquell qui pensaves que eres. Un sotrac, tan inesperat, com el que ja puc apuntar a la meva biografia, viscut aquest darrer dissabte, poc després de les onze de la nit, al Parc Firal, entre el silenci que hi ha entre les darreres notes de Raska i la felicitat intranscendent d’Oques Grasses. Que es veu que són dos grups que agraden molt a la gent jove.

I sí, automàticament, mentre passes el control de seguretat, mentre entres ben orgullós de ser –encara– un dandi d’extraradi que va de festa i de concerts, te n’adones que no. Que aquesta ja no és la teva festa. És la d’uns altres, més imberbes, més eufòrics, més descarats i menys flàccids. És el lloc i el moment de bogeries amb acne i d’hormones desaforades, d’innocència i d’autoafirmació de la malcarada eternitat postadolescent. Al capdavall, és la festa de qui ha de ser, mentre busques un lloc entre l’escenari i el record irreverent d’un passat que es nega a ser-ho, encara.


I és llavors, entre síndromes, vertígens de realitat desbocada i desubicacions, quan recordes que vas ser al primer Musik N Viu. I que també feia fresca, i que no tenies cap mena de consciència de voler-te abrigar. I que tot va començar encara un xic abans, amb l’espurna d’un grup de gent tan descarada com la que ara gaudeix d’un juliol fred. Gent que va començar a pensar que no es podia esperar que l’ajuntament organitzés la festa als joves. Algú, algun dia, haurà d’explicar tot el que va suposar una plataforma de cul inquiet i ganes d’escriure una nova ciutat com va ser la PAJ. I caldrà fer-ho per entendre moltes de les coses que han vingut després i que, en part, li són deutores.

I mentre comença la Troba Kung-Fú i tots els mals van tornant misteriosament al lloc del benestar, penses que així es canvia el relat d’una ciutat: amb la il·lusió de ser-hi, de participar-hi activament, de fer que el temps avanci gairebé sense adonar-te’n. Així, de la mateixa manera que creus que et fas gran i que tens més clara la memòria de tots els petits canvis, poderosos i mínims, que escriuen el nom del teu Granollers. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Esteve Plantada i Hermoso
Granollers, 1979. Cap de cultura de NacióDigital. Ha estat director de la revista The Barcelona Review, crític literari a l'Avui i articulista a diferents diaris i mitjans de comunicació. Té sis llibres de poesia publicats i ha estat guardonat amb diversos premis literaris, entre els quals destaca el premi Amadeu Oller de l'any 1997. El 2012 també va recollir el premi Eugeni Xammar per l'edició de NacióGranollers. Actualment és part d'Edicions Terrícola i membre del grup de pop Els Nens Eutròfics. El seu darrer llibre és Fosca límit (AdiA Edicions, 2015).

A Twitter: @eplantada
12/01/2015

Granollers, l’escenari de la història més gran del món

01/12/2014

Un pam gloriós!

10/11/2014

Que la festa no s'acabi

28/10/2014

Feixisme, non plus ultra

29/09/2014

Pastor, Mas, els «progres» i la consulta

22/09/2014

Diuen que l’Hospital

21/07/2014

He tingut un malson

14/07/2014

La llei de la plaça dura

07/07/2014

Deu anys de fer-se gran

30/06/2014

Meravellosa alternativa

Participació