Homes d'Estat, homes de país

«A Madrid confonen amb molta facilitat els homes d'Estat amb homes de l'Estat i, és clar, les diferències poden ser notables»

per Marc Arza, 5 de juliol de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de juliol de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa pocs dies el senyor Francesc de Carreras participava al Campus d'estiu de la Fundació FAES i definia el president Pujol com un home d'Estat, d'Estat català. El professor de la UB i animador intel·lectual de l'espanyolisme a Catalunya pretenia que Pujol sempre havia volgut arribar a la situació actual i mai no havia estat fidel al pacte de la Transició. Tot plegat és una interpretació força interessada i matussera de la trajectòria de qui va ser 23 anys al capdavant de la Generalitat perquè no va ser ell qui va trair Espanya sinó mes aviat a l'inrevés. Però la decepció i el ressentiment de la FAES i els seus acòlits són força comprensibles. A Madrid confonen amb molta facilitat els homes d'Estat amb homes de l'Estat i, és clar, les diferències poden ser notables. El camí que va de la responsabilitat a la traïdoria.  


Quan fa tot just cent anys que Europa caminava cap a l'infern de la Gran Guerra resulta interessant que els homes (i les dones) d'Estat continuïn sent un mite carregat de prestigi i respecte. L'Estat i les raons d'Estat poden tenir poc a veure amb el país i les seves raons. L'Estat és la rigidesa que tot ho quadricula, l'estructura freda i distant dels totalitarismes. Les raons d'Estat han servit per justificar les més grans barbaritats i tot sovint es mouen seguint un únic principi rector, la perpetuació de l'Estat com un objectiu en si mateix. Una ètica del bé superior absolutament deslligada de qualsevol idea de bondat.


Els homes (i les dones) de país són força més interessants i valuosos que els homes d'Estat. La gent i el dinamisme de la societat per sobre les lleis i els reglaments. La vida més enllà del poder polític. Individus compromesos amb l'empresa, la cultura i els moviments cívics de forma transversal i amb vocació de servei. El dret romà ajuda a entendre alguns dels matisos i les complementarietats entre aquests arquetips. Si l'auctoritas és la legitimació moral socialment reconeguda dels homes de país, la potestas és la legitimació legal dels homes d'Estat. Que la potestas es defineixi alhora com a dret i com a deure no és anecdòtic perquè els homes d'Estat deixen de ser amos de si mateixos i acaben, tot sovint, prenent decisions contra la pròpia voluntat. El deure obliga.

L'Estat és l'eina però el país és l'objectiu i convindria no oblidar-ho. Quan la democràcia es fa cada cop més horitzontal i la informació oberta posa traves als secrets es necessiten homes d'Estat que siguin, en major o menor mesura, homes de país. Homenots capaços de posar l'objectiu per sobre l'eina compensant el bé amb la bondat. A la política de demà passat la potestas sense auctoritas serà absolutament irrellevant. Ja ho comença a ser.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Marc Arza

Nascut a Reus l'any 1976. És consultor en internacionalització d'empreses i docent ocasional. Actualment fa de regidor d'Innovació, Empresa i Ocupació a l'Ajuntament de Reus. Apassionat de l'economia, la política i el país. Sobiranista pragmàtic, d'orientació liberal i progressista de tarannà. A Twitter: @marcarza

09/05/2015

Presumpció d'innocència i dret a la reputació

25/04/2015

Sant Jordi com a símptoma

11/04/2015

Política local, presència i proximitat

28/03/2015

L'endemà (vagi com vagi)

14/03/2015

Mítings caducs, política 1.0

28/02/2015

Diputats, entre els deures i la talla

14/02/2015

Deu apunts polítics desordenats

31/01/2015

La llibertat i la mare del Papa Francesc

17/01/2015

Que la mesocràcia ens acompanyi!

03/01/2015

Deu apunts sobre llistes i plebiscitàries

Participació