El problema del 50% +1

«Qui li manava al bo d’en Jordi Turull posar-se en el jardí de fixar un percentatge del 55% per validar l’aposta per la independència?»

per Toni Aira , 24 de juny de 2014 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de juny de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A can CiU tenen un problema, i no és el 3%. És el front dels percentatges en general. Les successives enquestes de projecció de vot de cara a les pròximes eleccions municipals i catalanes els mareja massa, igual com ho feien les prèvies a les eleccions europees, abans les referents a les catalanes del 2012, i així en espiral. Com la resta de partits? No els dic que no, però un partit al govern necessita certa calma d’esperit amb això que el món acadèmic ha batejat com “el règim demoscòpic”. Hi ha enquestes i percentatges per a tots els gustos, fluctuen i sovint són fruit de respostes que finalment amb la ciutadania davant les urnes no es corresponen amb el comportament final de vot. Per tant, els percentatges no poden condicionar l’acció del present, i menys la futura en funció d’hipòtesis que es basin en enquestes. Calma, doncs, i a ser menys esclaus dels percentatges, també dels que haurien de validar o no el “sí-sí” en la consulta sobre la independència de Catalunya.

Qui li manava al bo d’en Jordi Turull posar-se en el jardí de fixar un percentatge del 55% per validar l’aposta per la independència? Potser aquesta certa obsessió amb els percentatges. I, en resposta a allò, Oriol Junqueras té raó quan diu que no cal més que el 50% +1 dels vots. Però no només per allò que diu que és així com ho fa tothom i pertot. L’arrel de base que ha de justificar no ser esclaus dels percentatges és copsar en la seva plenitud allò que implica la consulta catalana. És a dir, la constatació, el reconeixement i l’actuació en conseqüència davant d’una societat madura que en pau vol decidir no només perquè té el dret de fer-ho, sinó també la voluntat de posar-hi. Descartades d’arrel altres vies, són les urnes i allò d’“un ciutadà, un vot” l’opció triada per emetre un missatge clar de voluntat de canvi (o tot el contrari) al país, a Espanya i al món. I a partir d’aquí, moviment. Que hi serà (no ho dubtin), i molt, i també democràticament validat via urnes, si l’opció del “sí-sí” es queda en el 50% -1. Llavors la involució està assegurada, i s’hi posaran sense manies. Ens diran que el sobiranisme ens havia projectat un país inventat i no debatran sobre si cal accelerar la recentralització a partir del 50% -5 o així. Oi que ho veuen?


Per quins set sous davant la constatació via urnes que hi ha una majoria que vol canviar l’statu quo actual, ni que sigui per un vot, es podria justificar que un cop vist negre sobre blanc això paga la pena seguir com fins ara perquè la meitat -1 així ho vol? Oi que no s’entendria? Oi que ara totes les enquestes apunten que una majoria dels catalans (molt per damunt del 50% +1) no se sent còmode en l’actual estat de coses i amb l’actual nivell d’autogovern, i ens ho mengem amb patates? Madrid passa dels percentatges i ens considera una autonomia més a l’hora de rebre i com la gran drenada a l’hora d’aportar. I au, i no esclata cap revolució violenta ni res per l’estil, oi?

Hem demostrat prou i bé el tarannà pacífic que ens descriu com a societat. I doncs? No seria esperar molt poc dels qui pensen diferent d’una majoria pel canvi que finalment el 9-N podria manifestar-se via sufragi? Més i tot: ¿no serà que estem posant els carros davant els bous, víctimes dels percentatges i del marc mental que altres projecten, i ens perdem en debats que ens desvien de l’important, que per part dels partits catalanistes hauria de ser el de seguir defensant el triple “sí”, a la consulta, a l’estat propi i al fet que aquest sigui independent, treballant un front comú que no es perdi en discussions sobre futuribles que ens fan perdre temps i esforços en el present?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Toni Aira
Periodista. Doctor en comunicació per la Universitat Ramon Llull. Codirector i professor del Màster en Comunicació Política i Institucional de l'idEC-UPF. Articulista a El Periódico i entrevistador a la revista Esguard. Ha estat subdirector de la Revista Barça, i des de fa anys col·labora a diversos mitjans com TV3, BTV, TVE, Catalunya Ràdio i RAC1. És autor, entre d'altres, dels llibres Màrqueting polític: L'art de guanyar eleccions. Del cartell a Youtube (Trípodos, 2008), Els spin doctors. Com mouen els fils els assessors dels líders polítics (Columna, 2009) i Els Guardians del Missatge. Els professionals de la comunicació política (Trípodos, 2011). Em podeu trobar, en pack, a toniaira.cat.

A Twitter: @toniaira
24/12/2014

Ara ja no cal llista unitària

10/12/2014

Ganes de sorpresa (però de veritat)

26/11/2014

Elogi de Duran

12/11/2014

Ara, la «cupvergència»

29/10/2014

Els millors anys de la nostra vida

15/10/2014

Els «mig amic»

01/10/2014

Votarem i guanyarem?

16/09/2014

Duran, Junqueras i les vies mortes

02/09/2014

Ara no em feu dubtar

22/07/2014

Duran: una veritat incòmoda

Participació