L'espanyol llengua oficial?

«Sempre em sorprèn la lleugeresa a l’hora de parlar de la llengua catalana per part de la gran majoria de la nostra classe política»

per Santiago Espot , 12 d'abril de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 d'abril de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sempre em sorprèn la lleugeresa a l’hora de parlar de la llengua catalana per part de la gran majoria de la nostra classe política. Encara resulta més inversemblant quan sabem que el nostre ha estat un país de grans lingüístics els quals, si van destacar entre altres coses, va ser pel seu gran rigor científic i acadèmic. Però aquestes característiques es veu que no tenen cap importància quan es tracta de pontificar sobre el nostre maltractat idioma.

Fixem-nos que quan parlen d’economia tot són dades, exemples i cites de grans especialistes per argumentar amb més precisió i contundència. Però si és sobre la llengua tot es limita a l’opinió personal o el criteri que sembla que pot reportar més vots. El darrer en fer això fou Oriol Junqueras fa pocs dies a TVE quan afirmava que l’espanyol seria també oficial en una Catalunya independent pel fet que tots els catalans el coneixem i el parlem i també perquè mantenim llaços familiars amb Espanya. Segur que si la pregunta hagués estat sobre si una Catalunya independent hauria de continuar donant part del seu PIB als espanyols, el president d’ERC no hauria dit que sí pel fet que molts catalans tinguin un cosí o un tiet a la Manxa. Ben segur que el senyor Junqueras hagués desplegat (com sempre fa i tal com ha de ser) tot una sèrie de raonaments basats en tants per cents, estadístiques o xifres de grans economistes per tal de demostrar que l’economia catalana no pot sobreviure amb el saqueig que li practiquen sistemàticament els diferents governs de l’Estat.


Si hom parla de diners sempre es fa de forma primmirada i disciplinada, però quan és el torn de l’idioma s’adopta el mateix rigor que quan parlem de si ens agrada o no l’alineació del Barça del proper partit. Poc importen els riscos dels quals alerten científicament prestigiosos lingüistes  com és el cas de Gabriel Bibiloni que, no fa pas gaire, en una entrevista afirmava categòricament: “Construir un estat amb l’espanyol com a llengua oficial és un risc explosiu”. Per desgràcia, a vegades, sembla que sigui cert entre els catalans allò de “el que no són pessetes són punyetes”.

També és greu que, a part dels criteris científics, també es passin per l’arc del triomf els democràtics. Perquè, a veure, qui són ells per interpretar el sentit majoritari de tots nosaltres en una Catalunya independent? O volen continuar amb el mateix sistema de fer-nos a anar a votar només cada quatre anys unes llistes tancades que són un calaix de sastre on ells després trien allò que més els interessa? Si volem un Estat català és per fer una nova Catalunya. Un país on puguem decidir directament  i clarament aquelles qüestions essencials que afecten la nostra vida col·lectiva. Per tant, la llengua oficial de l’estat la decidirà el poble, i no dins un despatx com fins ara s’han fet les coses. Ja som adults políticament i sabem el que ens convé sense que ens parlin com si fóssim alumnes jovenets de primer de carrera.


De fet, ningú demana ara que l’espanyol sigui oficial en un futur Estat català, a part d’ERC i CiU. Perquè, desenganyem-nos, aquest estatus és exactament el mateix que té avui i és el que ens ha portat a la situació actual on, el català,  és absolutament prescindible per viure a Catalunya. O sigui que la independència ha de servir per continuar exactament igual? Perquè hàgim de continuar aguantant que alguns colonitzadors ens diguin amb arrogància insultant, com fins ara, que ells sempre parlaran en espanyol a Catalunya “porque también és la lengua oficial”? Sembla que ni amb la independència podrem deixar de sentir-nos uns rellogats a casa nostra.

Els hispanoparlants a Catalunya que són independentistes, i que en són un munt, no estan demanant res de tot això. La gent de “Súmate”, per exemple, no han posat damunt la taula per afegir-se a la causa de la independència que l’espanyol sigui oficial en una Catalunya lliure. Segurament pensen com aquella senyora nascuda a Huelva que, en una ocasió i jo com a testimoni, li va dir a un català de soca i arrel quan aquest se li va adreçar en espanyol després d’haver-la sentit parlar amb una amiga en aquesta llengua: “Usted piensa que yo soy tonta? Cree que després de 40 años en Catalunya no entiendo el catalán?”


En efecte, la gent que va venir d’altres terres peninsulars ni són rucs ni li tenen cap aversió a la llengua catalana. Potser molts no el parlaran perquè els catalanoparlants portem tres dècades claudicant amb el nostre idioma com si Franco encara fos viu. És clar que, quan veiem fa pocs dies un president de la Generalitat sotmès lingüísticament en el mateix Palau de la Generalitat declarant davant la justícia espanyola, és normal que el català del carrer hagi seguit aquest exemple. Amb l’espanyol com a llengua oficial en una Catalunya independendent el que volen encomanar-nos és el seu complex de vençut. Ja ho deia Tàcit fa gairebé dos mil anys: “la marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo”.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Santiago Espot
Empresari. És autor de diversos llibres. Des de Contra el senequisme polític (1991) fins a Discursos a la Nació” (2009). President Executiu de Catalunya Acció.
07/11/2016

Avui, Madrid, Audiència Nacional

07/09/2016

Tots cap a l'esquerra

15/07/2016

O reflexionem o perdrem

10/06/2016

Bons i mals independentistes

18/05/2016

Raó i poder

19/04/2016

Koiné? Endavant!

20/03/2016

L'engany

21/02/2016

Ens deixen xiular. Gràcies, bwana…

04/02/2016

Desestabilitzar i fer caure Espanya

20/01/2016

Qui controlarà el procés independentista?

Participació