Història d'un somni impossible: el PSC i la tercera via

«El PSC ja no connecta amb quasi ningú, i sembla impensable que PP i PSOE puguin arribar a un pacte constitucional per posar la primera pedra del federalisme»

per Marc Pallarès, 3 d'abril de 2014 a les 18:54 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 d'abril de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No és habitual que estigui d’acord amb declaracions de Mayor Oreja, però amb aquestes hi combrego: “No hi ha un problema català, hi ha un problema d'Espanya com a nació, que està en crisi”. Per molt que l’aparell del PSC continuï encaparrant-se amb la tercera via, aquesta només seria una opció viable si algú la plantegés des de Madrid, i mai no des de Catalunya (ni des de Galícia, posem per cas). Com que s’apropa una cita electoral, la tercera via s’ha convertit en els cinc sentits del PSC, que intenta trobar un discurs que eviti que la nau es precipiti cap a el desastre electoral. És com si Pere Navarro hagués obert un àlbum de fotos i en fullegés les planes dels records, amb els Felipe González i els Guerra dels pantalons de pana i el cabell llarg de principi dels 80 assegurant, en ple 2014, des de la tribuna d’algun poliesportiu de Barcelona, “Apoyaremos la tercera via que apruebe el Parlament de Catalunya”.

Espanya té plantejat un problema d’estructura territorial de l’Estat i de la redistribució del poder polític, i no sembla que s’hagi plantejat de canviar-lo. El dia 8 d’abril podrem comprovar-ho. Per molt que, quan a Madrid parlin de “los nacionalismos periféricos”, sovint ens afanyem a recordar que també hi ha un nacionalisme espanyol, un dels problemes d’Espanya és que la classe dirigent no té un projecte nacional. El “tema català” no ha fet sinó ressuscitar una qüestió espanyola que, tard o d’hora, havia d’esclatar. Només han de parar atenció a aquestes paraules d’Ortega “Hoy España es, más bien que una nación, una serie de compartimentos estancos” (són literals, del llibre España Invertebrada, de 1921).


Un dels problemes de l’Estat continua sent la no-incorporació de la modernitat, per això, després del parèntesi de bonança econòmica dels anys 2000, torna a viure enverinat per la llum de les flames: es manté reclòs dins el seu vast confinament, comandat per alts funcionaris (la majoria dels diputats i diputades del PP i del PSOE són alts funcionaris en excedència), que els impedeix plantejar-se, i molt menys qüestionar-se, què és realment Espanya. Com va dir fa uns dies Vicenç Villatoro, potser hi haurà un segon 1898 a Espanya passi el que passi a Catalunya, perquè el transcurs de tot el segle XX no va curar l’Estat espanyol de l’ontologia lírica de l'“encara no sabem què som”. Així, no hi ha ningú que, avui, des de cap escenari polític de Madrid (ni de dretes ni d’esquerres), sigui capaç de trobar la relació entre sistema i ambient social que tot projecte nacional sempre exigeix.

Hi va haver un debat, durant gairebé dos segles, que el 1936 va quedar suspès: el debat sobre una concepció alternativa d’Espanya (debat que no era només territorial), una reflexió sobre la seva incorporació a la modernitat. Però ara ningú no el vol assumir. A l’esquerra espanyola li fa por que una part de l’electorat no la consideri suficientment patriota, i la dreta es limita a negar el reconeixement dels factors presents en els fets (d’aquesta manera, evita la necessitat d’haver de redefinir què és Espanya i la càrrega del contingut històric que se’n derivaria). A UPyD fa l’efecte que no li fa tant de respecte plantejar-s’ho, i, ens agradi més o ens complagui menys, aquest és un dels factors que explica l’ascens de la formació de Rosa Díez.

Ara mateix, el PSC ja no connecta amb quasi ningú, i sembla impensable que, des de Madrid, PP i PSOE  puguin arribar a un pacte constitucional per posar la primera pedra del federalisme. La insistència de l’aparell del PSC en la tercera via és una concreció allunyada de les condicions que construeixen la vertadera realitat. En aquest context, la credibilitat del PSC, que en altres temps havia guanyat eleccions a Catalunya, es troba sota mínims; l’estratègia de continuar defensant la tercera via es pot analitzar en un sentit terapèutic: l’ajustament del seu programa electoral als reductes de la societat catalana que continuen veient-la com una solució. Obliden, però, que els pensaments (polítics) i l’expressió –la teoria i la pràctica, al capdavall- han d’estar sempre alineats amb els fets de la seva existència. Fa la sensació que el PSC encara no ha descobert el secret d’estar (quasi) sempre equivocat, i, si no ho fa aviat, potser passarà a ser la sisena força de Catalunya.

Si les enquestes del CEO sobre la intenció de vot en la consulta del 9 de novembre no van errades, la societat catalana sembla concentrar un camp de llum, una llum que no és la de la dependència, ni la de la tercera via, més aviat es tracta d’aquella llum en la qual es desencadenen les metamorfosis.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Marc Pallarès
Nascut a Barcelona (1977), fa molts anys que viu i treballa a Castelló, on ensenya Teoria i Història de l’Educació a la Universitat Jaume I. De tant en tant també escriu. Amb la primera novel.la va guanyar el Premi de Narrativa Fiter i Rossell d’Andorra de l’any 2008; amb la darrera, Sí, Podem? (Onada Edicions), va guanyar el Premi Ciutat de Palma. Li agrada anar-se’n cada dia al llit pensant que algunes de les coses que avui no són possibles demà sí que ho seran.
08/07/2014

Felip VI a Rajoy: «Hay que hacer algo con Catalunya»

05/06/2014

45.431 vots no poden desestabilitzar el procés

15/05/2014

CiU-ERC: la història interminable

05/05/2014

L'hora del «polític-satèl·lit»

15/04/2014

«And the Oscar goes to» Arias Cañete

03/04/2014

Història d'un somni impossible: el PSC i la tercera via

07/03/2014

Rajoy i la falta de judici

Participació