Els músculs de Catalunya

«Màrius Carol va fer esment del que, per a ell hauria de ser l’objectiu de Catalunya: buscar l’empat»

per Francesc Puigpelat    , 3 d'abril de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 d'abril de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa uns dies, a Madrid, hi va haver un gran aquelarre de la Tercera Via. Enric Juliana hi presentava el seu llibre España en el diván i el director de La Vanguardia, Màrius Carol, hi va fer una intervenció interessant. Va recordar una anècdota segons la qual Humphrey Bogart, per tal de prendre el pèl a Truman Capote, l’hauria reptat a un pols. Bogart anava molt confiat perquè era un paio atlètic, mentre que Capote era grassonet i poca cosa. Ara: contra tots els pronòstics, Capote va guanyar.

L’explicació és en aquella paraula tan de moda: la resiliència. Com que sempre s’havia hagut de protegir de ganàpies estil Bogart, Capote havia adquirit una força amagada, però desmesurada, als braços. Suposo que el lector ja s’imagina el final de la historieta: Catalunya és Capote, Bogart és Espanya i, com que el resultats final del pols no està gens clar, el millor que es pot fer és buscar un pacte. Utilitzant paraules d’Herrero de Miñón: “Una reconducción constitucional que permita salvar la cara de Catalunya sin humillar a España”.


En un altre moment, Màrius Carol va fer esment del que, per a ell hauria de ser l’objectiu de Catalunya: buscar l’empat. Es tractaria, doncs, d’una nova versió de la vella sentència de Gaziel, també des de La Vanguardia: el problema és que Catalunya i Espanya porten segles empatats i no hi ha manera de trencar la “x” de la travessa. Ni Espanya té prou talent per assimilar Catalunya, ni Catalunya prou força per separar-se d’Espanya.

Ho recollia Antoni Puigverd fa uns dies en un dels seus articles d’alambinada prosa i grans pretensions pel que fa a la possibilitat de salvar el país (el nostre i el veí). La veritat és que tot plegat (Bogart, Capote, Gaziel, Juliana, l’empat i una solemne presentació a Madrid) feia molta patxoca i sonava molt coherent. El resum vindria a ser: el procés sobiranista encetat per Artur Mas és, en el fons, una altra formulació del vell peix al cove. Per tant, Madrid oferirà peix i assumpte tancat.

Sí: tot sona molt bé. El problema és que falla per la base. Per la primera premissa del sil·logisme. I és que, a Madrid, ningú no creu que Truman Capote tingui prou múscul per guanyar-li un pols al fatxenda Humphrey Bogart.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Puigpelat    
Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista. Ha publicat una vintena de llibres, entre els que destaquen Els últims dies del general Prim (2014), El retorn de Macbeth (2013), Faust, el Terrorista (2010), Els Llops (premi Carlemany, 2005) i Apocalipsi blanc (premi Josep Pla 1999). Quant a literatura infantil i juvenil, és autor de Romeo i Julieta. Segona part (2014), El nen que va xatejar amb Jack Sparrow (2015) i coautor de la col·lecció Monday & May. Ha escrit anteriorment a El País, La Vanguardia, El Periódico i l'Avui, entre altres mitjans.
09/02/2017

Al procés li cal Trump

26/01/2017

No ha servit de res

12/01/2017

El nacionalisme espanyol i el referèndum

29/12/2016

Catalunya Nord, França i la immaduresa

15/12/2016

La «nacionalitat» catalana i el «diàleg»

01/12/2016

El (futur) èxit del PSOE a Catalunya

17/11/2016

L'establishment, Trump i la CUP

03/11/2016

Rufián i el guerracivilisme espanyol

20/10/2016

L'encerta Rajoy amb el «ya se cansarán»?

06/10/2016

El mite del 48% i els toros

Participació