El carreró del PSOE (no el català)

«Fa patir per la salut emocional dels qui des d’aquí encara defensen que, respecte de Catalunya, PP i PSOE no són el mateix»

per Toni Aira , 4 de febrer de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de febrer de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Mariano Rajoy ja pot anar fent sense manies convencions com la del cap de setmana passat. Que no passi pena. Que són pròpies del seu estil “qui dia passa, any empeny”? Sí, i què? Total, no té oposició que hi pugui contraposar res de creïble ni de substancial, així que qualsevol altre en el seu lloc (i amb la seva mentalitat abonada a la llei del mínim esforç) faria el mateix. Perquè si enfront seu té en Tiranosaurus Rubalcaba o na Susana Díaz que en teoria representa el nou PSOE, pot anar perdent escons a les enquestes, que els altres ja faran igual o més.

A na Díaz jo li versionaria allò famós de n’Evita Perón
(a qui tant em recorda, en versió sèrie B): “No ploris per mi, Susana”. Perquè de tant que sobreactua i de tan afectada que sembla quan ve aquí i parla de Catalunya i dels “carrerons sense sortida” on diu que ens hem posat, encara fa patir i tot. No per ella, que no creu pas en això que diu i que denota càlcul a cada frase. Fa patir per la salut emocional dels qui des d’aquí encara defensen que, respecte de Catalunya, PP i PSOE no són el mateix i que ens convé un PSOE fort per canviar la Constitució i tal. L’Alcoià al seu costat no tenia moral, el pobre.


Que algú li digui a na Díaz que no cal que faci com que pateix
per Catalunya tot mirant d’utilitzar la immigració dels anys 50-60 del segle passat com a espantall de divisió social. Que no cal. Que abans que ella ja ho han fet d’altres, del seu partit mateix. Que per a això al PSOE no cal que tirin de “nous” lideratges que sonin tan arnats, tan antics, tan estèrils com a solució a no-res. Que així va el PSOE, que no aixeca cap a Espanya i que apunta a irrellevant a Catalunya. Que parla de “carrerons” aquí, havent trepitjat tan poc carrer del nostre país com quilòmetres de moqueta ha gaudit des de ben nana a casa seva. Així és fàcil venir a pontificar alhora que reclames que a tu ningú no et doni lliçons de com gestionar decentment i no clientelarment una comunitat. Però fent així, Susana, no cal que diguis que pateixes per Catalunya. Aquí ja t’han clissat. Pateix, i de debò, pel teu partit i per la teva comunitat, que prou feina hi tens.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Toni Aira
Periodista. Doctor en comunicació per la Universitat Ramon Llull. Codirector i professor del Màster en Comunicació Política i Institucional de l'idEC-UPF. Articulista a El Periódico i entrevistador a la revista Esguard. Ha estat subdirector de la Revista Barça, i des de fa anys col·labora a diversos mitjans com TV3, BTV, TVE, Catalunya Ràdio i RAC1. És autor, entre d'altres, dels llibres Màrqueting polític: L'art de guanyar eleccions. Del cartell a Youtube (Trípodos, 2008), Els spin doctors. Com mouen els fils els assessors dels líders polítics (Columna, 2009) i Els Guardians del Missatge. Els professionals de la comunicació política (Trípodos, 2011). Em podeu trobar, en pack, a toniaira.cat.

A Twitter: @toniaira
24/12/2014

Ara ja no cal llista unitària

10/12/2014

Ganes de sorpresa (però de veritat)

26/11/2014

Elogi de Duran

12/11/2014

Ara, la «cupvergència»

29/10/2014

Els millors anys de la nostra vida

15/10/2014

Els «mig amic»

01/10/2014

Votarem i guanyarem?

16/09/2014

Duran, Junqueras i les vies mortes

02/09/2014

Ara no em feu dubtar

22/07/2014

Duran: una veritat incòmoda

Participació