Dites i refranys de l'oratòria política

«Avui dia, per ser diputat o parlamentari ja no cal estudiar la ideologia del grup a què es pertany. Basta aprendre's de memòria el nou refranyer polític»

per Joan Soler i Amigó, 13 de gener de 2014 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de gener de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Avui dia, per ser diputat o parlamentari ja no cal estudiar la ideologia del grup a què es pertany. Una nova retòrica s'ha anat imposant en el llenguatge polític. Dites que, de tant dites, deixen de tenir el mínim significat. Deu ser que no es pretén ser original sinó "la voz de su amo".

El Diccionari de l'IEC defineix la retòrica com allò "dit de qualsevol expressió que mira d'obtenir un efecte particular sobre l'ànim de l'oïdor o del lector"; i, per extensió, allò "artificiós, de fórmula, sense sinceritat, sense contingut", que inclou "abundància de paraules, sobretot quan són fora de lloc o enganyadores".


Basta, doncs, aprendre's de memòria el nou refranyer polític, com si d'això derivés l'èxit del discurs o del debat parlamentari. El breu manual que segueix no pretén altra cosa que ajudar els nous rètors en l'art buit de la retòrica.

Apunto, en primer lloc, una dita popular antiga que ha passat a formar part del llenguatge tradicional: "treure faves d'olla" (en l'elecció medieval per insaculació o a sorts, haver tret una fava blanca de l'olla -on n'hi havia de blanques i negres- significava sortir elegit i tenir, doncs, la vida assegurada). O "remenar les cireres". O "tallar el bacallà". O "parlar clar i català" (antigament, "pla i català": parlar pla volia dir emprar la parla del poble, enfront de l'ús de llatí, la llengua oficial. (El castellà usa, en canvi, hablar en cristiano, o la lengua del imperio...).

Un subgrup de dites feia esment al nom popular que es donava al retret o excusat: "Can Felip", al·ludint Felip V; "la comuna", mot també aplicable a les institucions comunals: el comú, la comuna; "el número cent", possiblement un despectiu del Consell de Cent barceloní; "el Pardo", com l'anomenava mossèn Armengou, nacionalista berguedà, en plena dictadura, referint-se al palau on residia el dictador. Com la "cort" s'aplica tant a la cort de porcs com a moltes assemblees o parlaments polítics.

D'entre les dites polítiques més usades actualment, apunto: "Marejar la perdiu", "matar el missatger", "vendre fum", "xoc de trens", "matar mosques a canonades", "desinflar-se el suflé", "mirar cap a una altra banda", "posar el carro davant dels bous", "anar a missa" (un projecte, una idea), "buidar la banyera amb la criatura i tot", una "qüestió polièdrica", "a les verdes i a les madures", "o tots moros o tots cristians", tenir "una assignatura pendent", "progressar adequadament", "la prova del cotó" (abans era la del 9), ser "un despropòsit", "sí o sí" (no existeix el "no o no"), ser "políticament correcte", "política ficció", "venir per quedar-se", "veure la claror al final del túnel", "néixer brots verds", "triar parella de ball", "tirar la tovallola", "passar per l'adreçador" (no és el mateix que "pasar el cepillo"), "annus horribilis", "ara no toca", "convidar a dinar a la Camarga", "marcar un abans i un després", "ser la marca blanca d'un projecte", ser "un caspós", "que ningú no s'enganyi", "amb valor afegit"... A més dels malauradament clàssics lerrouxisme, filibusterisme, feixisme, nazisme...


Un apartat especial inclou dites provinents del joc: "Fer-se trampes al solitari", "tancar el sudoku", "órdago secesionista", "enrocar-se”, "vuits i nous i cartes que no lliguen", "pintar bastos", "estar fora de joc", "estar la pilota a la teulada de l'altre", "traspassar una línia vermella"...

I un altre, de vocabulari escolar, com "fer els deures", "progressar adequadament", "tenir una assignatura pendent"...

La llista no para de créixer: així en les files independentistes reprèn aquell "que la prudència no ens faci traïdors" formulat pel pare Llimona l'Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat... I qui sap si un dia o altre no s'hi incorporarà "fer xec al rei"...

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Joan Soler i Amigó
Badalona, 1941. Escriptor, pedagog i Premi Nacional de Cultura Popular 2006. Ha publicat Festes tradicionals de Catalunya (Premi Crítica Serra d'Or, 1979), Mitologia catalana (1990), Els enllocs: els temps i els horitzons de la utopia (1995), Enciclopèdia de la fantasia popular catalana (1998), D'on vénen els nens i com es fan, segons la tradició popular (Premi Joan Amades de Cultura popular, 2003), Joana Vidal, folklorista (2010), 50 anys, 100 cançons (2011). Ha dirigit Tradicionari. Enciclopedia de la cultura popular de Catalunya (10 volums, 2005-2008).
29/10/2014

Antologia estelada

26/05/2014

El Pi de les Tres Branques, malgrat tot

06/05/2014

De l'illa de Robinson Crusoe a la de Baratària

08/04/2014

De Carnestoltes a Setmana Santa

18/02/2014

«Revolutió de les coses del Estat»

13/01/2014

Dites i refranys de l'oratòria política

22/11/2013

Del «Libre de Sent Soví» a les estrelles Michelin 2013

25/09/2013

Un «Cant dels Ocells» austriacista

10/06/2013

La casa de les tauletes

29/04/2013

Rosa, Roser, Rosari

Participació