País normal/país subaltern

«Si per país normal entenem el contrari d'aquest poble subaltern que tan poc agradava a Barnils, podem estar segurs que els seus mitjans de comunicació serien diferents dels que tenim ara»

per Roger Palà , 12 de novembre de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Edicions Dau acaba de publicar el recomanable llibre Vint i Ramon Barnils, on Laia Altarriba conversa amb una vintena de personatges que van conèixer, conviure o treballar amb el periodista santcugatenc. En una de les entrevistes, Eliseu Climent, impulsor de la revista El Temps, rememora el moment en què va proposar a en Barnils d'escriure per al setmanari. Climent n'explica la resposta: "Hi col·laboraré, però amb una condició: que no posis senyeres a les cobertes". "Ell considerava –continua explicant l'editor valencià– que havíem de ser un setmanari normal: 'els setmanaris europeus, com per exemple els alemanys o anglesos, no van plens de banderes dels respectius països a la portada. Anar tot el dia amb la senyera és propi d'un poble subaltern'".

No podem saber que hauria pensat Barnils sobre això que anomenem "el procés sobiranista". És possible que estigués molt il·lusionat, tenint en compte que va ser un independentista primerenc i sempre va tenir el país al cap –no cal dir-ho: el país sencer, de punta a punta-. També és probable, però, que arrufés una mica el nas davant la proliferació de banderes, banderetes, banderotes i banderins en tota mena de productes de consum, del xòped a les tapes per al vàter passant per ampli ventall de samarretes, tovalloles, polseres i bambes. Aquesta febre estelada té també la seva translació mediàtica. En els últims temps alguns mitjans són presoners d'una mena de "síndrome del procés" que fa que tot aquell tema que no estigui relacionat amb el conflicte nacional sigui bandejat de l'agenda temàtica. En canvi, s'eleven a la categoria de notícia fets més aviat anècdotics, de la Via Catalana de mascotes fins a l'últim model de wonderbra amb les quatre barres. La tendència a prioritzar aquesta mena d'històries va associada a un altre tic, propi del periodisme de batalla: minimitzar les vileses i defectes del propi bàndol i maximitzar els mals de l'oponent. Així, a Espanya la corrupció és més corrupció, els polítics són més incompetents i dèspotes, la policia és més dolenta i els empresaris són més malvats i cruels.


La gent d'Òmnium Cultural ha encetat les darreres setmanes la campanya "Un país normal", que vol, segons els seus impulsors, "combatre els arguments de la por" i "enfortir un debat democràtic i plural sobre la consulta". Això del país normal és molt relatiu, perquè cadascú té el seu propi barem de normalitat i anormalitat (i francament, hi ha països normals que són per fugir per cames). Tanmateix, si per país normal entenem el contrari d'aquest poble subaltern que tan poc agradava a Barnils, podem estar segurs que els seus mitjans de comunicació serien una mica diferents dels que tenim ara. Potser investigarien a fons els casos de corrupció a la sanitat i els posarien a portada sense por. Potser algun diari s'atreviria a parlar de les portes giratòries entre els polítics catalans i l'empresa privada. No hi hauria tants temes intocables, ni la Caixa, ni els negocis de la nissaga Pujol Ferrussola, ni el totpoderós Barça. Criticar les decisions del president no et situaria automàticament al llista dels sospitosos de "posar bastons a les rodes del procés", i exigir que la policia fos més respectuosa amb els drets humans no seria considerat un acte de traïció, sinó de patriotisme.

Preocupa que aquesta mena d'actituds panxacontentes, històricament associades a cert nacionalisme de tall conservador, vagin calant de mica en mica en el discurs d'alguns independentistes d'esquerres, amb l'argument que estem en un moment històric i cal garantir l'estabilitat del Govern. Tanmateix, si volem deixar de ser un poble subaltern i esdevenir un país normal, faríem bé d'aparcar el folklorisme acrític i començar a actuar com aquells països on els polítics dimiteixen al primer indici de corrupció i el director general de la policia assumeix responsabilitats si les forces de seguretat s'extralimiten en les seves funcions. No fer-ho així sí que és un obstacle important per a la consecució de majories àmplies i plurals entorn del dret a decidir. Fins que això no passi seguirem en una subalterna (a)normalitat, feliços i enganyats amb l'últim model de vamcats.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Roger Palà
Barcelona, 1978. Periodista i cooperativista, impulsor del digital Crític, especialitzat en periodisme d'investigació. Ha estat cap de redacció de la revista Enderrock i ha col·laborat amb mitjans com la Directa, El Triangle, la revista El Temps i el diari El Punt Avui. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat. Ha coordinat durant quatre anys l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics. És autor del recull d'articles Mots incendiaris (Lo Diable Gros, 2012). A Twitter: @rogerpala.
11/11/2019

Tres escenaris després de l’ascens de Vox

27/05/2019

S’atrevirà ERC a pactar amb els Comuns?

28/04/2019

O govern de l’Íbex o pacte de l’esquerra plural

24/01/2017

La dreta independentista: una hegemonia esberlada

10/01/2017

Les incògnites sobre Artur Mas

27/12/2016

Els Mossos, el procés i el dia «D»

13/12/2016

No pensis en uns pressupostos

29/11/2016

Memòria crítica del govern dels millors

15/11/2016

ERC i «comuns»: incomprensible distància

01/11/2016

La ideologia no pot aparcar-se

Participació