Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


L'Alguer i la caiguda del Síndic

«Membres del PD han acceptat la voluntat de Lubrano d'abandonar el criteri de promoure exclusivament 'clients' i 'amics'»

per Marcel A. Farinelli, 8 de novembre de 2013 a les 11:50 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En aquests dies en què es consuma la crisi en el govern municipal de l'Alguer, molts em demanen què està succeint? És difícil entrar en els particulars de la política d'un lloc com l'Alguer. Confieu en mi, per fer-ho calen bones relacions i algunes hores passades entre els cafès del passeig marítim. L'opinió pública en una ciutat d'un illa mediterrània és una qüestió de conversacions, passejades i begudes. Allò que arriba als diaris, és un destil·lat descafeïnat de quant succeïx en un ambient en què el boca a boca és un dels mitjans més vàlids. Però, en definitiva, el que ha passat és que la "vella política" ha pogut més que un emprenedor hoteler completament nou dins de la classe dirigent local. Probablement algú el volia usar com una marioneta, i el joc s'ha revelat més complicat del que es pensava.

És difícil entendre, i explicar, aquests passatges polítics des de Barcelona estant. Malgrat a l'Alguer existeixin força diaris electrònics, és fa complicat entrar al fons de les qüestions, i sobretot fer els noms. Tots ens coneixem, el polític local i el periodista freqüentment es troben asseguts a la mateixa taula d'un bar o d'un restaurant, casi cada setmana, i no és per una entrevista. Això, vist des de Catalunya, es podria interpretar com una ocasió per facilitar el contacte entre governants i opinió pública. En realitat, en una situació com aquesta entra en acció l'autocensura.


Pel que fa la caiguda del Síndic Lubrano, que tantes esperances havia suscitat, és clarament el símptoma d'una pugna en el si de la mateixa classe política local afí a l'esquerra. Aquesta tensió entre faccions ha paralitzat la vida administrativa de la ciutat durant més d'un any, però costa veure les causes profundes. Una, sens dubte, és el descontent que Lubrano va generar en una facció del Partit Democràtic. Alguns membres d'aquesta formació no han acceptat -a més de l'èxit a les primàries de Lubrano- la voluntat del nou Síndic d'assignar encàrrecs premiant la competència (per quant possible), abandonant el criteri de promoure exclusivament "clients" i "amics". L'altra -si no m'equivoco massa- és una qüestió que ve més de lluny.

La fi de la administració del centre-dreta berlusconià, guiada per Marco Tedde entre 2002 i 2012, havia estat acompanyada per un debat encès a l'entorn del Pla Urbanístic Comunal. Aquest document serveix per gestionar el territori municipal, establint, en resum, quins terrenys són edificables i quins no. La discussió va ser llarga i aferrissada, i en realitat va començar ja fa 17 anys. Finalment, el document no va ser aprovat, deixant el territori alguerès sense una clara política de gestió. La majoria de centre-dreta no va trobar un acord, l'oposició que després va sostenir Lubrano es va formar en part en aquell debat. És probable que aquestes tensions, que toquen una corda de la societat algueresa molt important com el sector de la construcció, hagin influït en la crisi política actual. Però és força complicat desxifrar els missatges en codi, els gestos o el joc d'aparences del qual es vesteix sovint el debat polític en una ciutat mediterrània com l'Alguer.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Marcel A. Farinelli
Sóc de l'Alguer, m'ocupo d'història i m'encanten les illes d'aquesta part del Mediterrani. M'he llicenciat en aquesta matèria a Florència, he cursat el Màster Universitari en Història del Món de la UPF, i sempre per aquesta universitat estic acabant d'escriure la meva tesi doctoral. En aquesta intento fer una anàlisi dels darrers tres segles d'història de l'illa de Sardenya a través les tensions nacionals, amb una especial atenció al context de l'Alguer, minoria catalana a l'illa sarda, i a aquell de la veïna Còrsega. Sóc autor d'un assaig sobre feixisme a l'Alguer (El feixisme a l'Alguer, Angle, Barcelona, 2010) i d'alguns articles en revistes especialitzades sobre temes d'història contemporània sarda i algueresa, com Passato & Presente, Insula i Ebre 38. He col·laborat amb mitjans algueresos, ara escric al diari local Alghero Eco, una pàgina en alguerès, faig part del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF, dirigit per Enric Ucelay-Da Cal. I m'agrada viure a Barcelona, malgrat la mar de l'Alguer sigui infinitament millor. El meu blog.
25/12/2013

Quan l'alguerès premia

08/11/2013

L'Alguer i la caiguda del Síndic

27/09/2013

Sards i algueresos per la independència

29/08/2013

La Via Catalana a l'Alguer

16/07/2013

Sardenya, més enllà de vacances

22/05/2013

La unitat de la llengua i l'Alguer

Participació