Tretze mots que parlen

«“Consulta, “dret a decidir” i “estat propi” haurien d’anar sent substituïts, doncs, per “referèndum”, “dret a l’autodeterminació” i “independència”»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 7 de novembre de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Totes les paraules parlen, òbviament. Algunes, però, són el resultat d’una època i expressen la consciència hegemònica en la societat que parla la llengua que les empra. Sovint, l’ús d’uns mots i el desús d’uns altres obeeix a factors externs a la pròpia societat, no sempre perceptibles per aquesta, però amb efectes devastadors a les consciències dels parlants. Així, per exemple, la primera llei aprovada pel Parlament de Catalunya deia en el seu article primer: “Es declara Festa Nacional de Catalunya la diada de l'onze de setembre”. Curiosament, la claredat expositiva d’aquella llei, en particular del preàmbul, ha anat evolucionant de manera que, contràriament a tots els països del món, nosaltres no tenim “dia de la festa nacional” com els altres, sinó “diada”, expressió que, ingènuament, ha anat substituint l’altra. Una cosa similar ens passa amb “senyera”, que si bé originàriament només es referia a l’ensenya d’una entitat o corporació, avui no sols l’hem feta sinònim de “bandera”, sinó que resulta que tornem a ser el sol país del món que no té bandera, sinó senyera.

El procés de recuperació de l’autonomia política ha tingut també els seus efectes sobre la llengua, no sempre positius. Així, quan es crea la televisió pública catalana, el nom pel qual s’opta és el de TV3, expressió que indica una jerarquia mental inconscient, és a dir, que si es diu “3” és perquè se situa en tercer lloc, després d’unes altres cadenes de televisió que són la “1” i la “2”, formant part del mateix sistema de referències socioculturals. I si bé és cert que el nom de l’empresa és TVC (Televisió de Catalunya), ha acabat imposant-se la denominació dels orígens. També llegim quasi cada dia, en relació al desgraciat episodi de la mort d’un empresari al Raval, que “la policia creu que els mossos, etc”... Com que la “policia”? I, doncs, que no són els mossos, la “policia”? O és que, realment, pensem que la policia de debò són uns altres? Deuen ser, en tot cas, la policia nacional, la policia local o la guàrdia civil, però la “policia”, a tot arreu del món, és la pròpia el país, per més que siguin gendarmes, carrabinieri o mossos d’esquadra. Hi ha, encara, qui parla de “policia autonòmica”, concepte legalment inexistent, ja que, feliçment, va ser suprimit de la Llei de la policia de la Generalitat, gràcies a una esmena que jo vaig redactar, en nom d’ERC, el 1994.


Crida també força l’atenció l’alegria amb què sentim, a tort i a dret, l’ús dels mots “nacional” i també “nacionalista,” sovint en boca de gent de qui s’espera, per les seves idees, un altre ús de l’idioma. Així hi ha qui fa servir el mot “nacional” en referir-se a les “eleccions nacionals”, referides a les eleccions estatals, també, curiosament, anomenades “generals”. Generals d’on, del món sencer? Es parla de rècords, índexs i dades a “nivell nacional”, amb una frivolitat colossal quan, en realitat, l’àmbit d’anàlisi no és la nació, sinó l’estat. I es cau en el parany del “nacionalisme espanyol” –l’únic nacionalisme de debò, professional, a càrrec dels pressupostos generals de l’estat- quan s’admet que els “nacionalistes” som nosaltres i no ells: “els partits nacionalistes no van assistir a la desfilada militar”, sentim que diuen, mentre veiem a la tribuna els senyor Rajoy i Rubalcaba, líders visibles dels dos principals partits nacionalistes d’Espanya. “Aquí, a Espanya”, “a tot Espanya”, o bé “a la resta d’Espanya”, són també expressions que sovintegen amb normalitat en converses de parlants suposadament conscienciats. Igual passa amb “país”, mot que s’estira i s’arronsa amb una facilitat extraordinària,. Uns cops s’acaba a Alcanar o la Jonquera, d’altres a Guardamar i d’altres a l’estret de Gibraltar, en ocasions en boca de la mateixa persona. “En aquest país”, “a tot el país”, sentim, de vegades, a gent que es refereix a tot l’estat i no a “aquest” país o bé a “tot” el país nostre.

Els darrers anys, altres mots-concepte han començat a circular amb força. Un d’ells és l’anomenat problema “territorial”, concepte que amaga el caràcter plurinacional de l’Estat espanyol, com si la gestió de la diversitat nacional i cultural, fos una qüestió de planificació territorial o de desenvolupament del territori. Un altre concepte ben estúpid és el de comunitats amb llengua pròpia, referit sempre a aquells territoris on el castellà no hi és la llengua pròpia. Llavors, s’imposa una pregunta: a la Rioja, Madrid o Cantàbria, posem per cas, no en tenen cap de llengua pròpia? No s’hi parla res? Són muts? La frase implica, en el fons, que a tot l’estat “se habla espanyol”, però hi ha uns indrets on es parlen altres coses, a més a més...


El procés sobiranista que vivim permet de veure, també, fins a quin punt les limitacions polítiques dels que fins ara n’han estat al davant, institucionalment parlant, condicionen l’ús de mots ambigus, interruptus o a mitges. És aquesta insistència a parlar de “consulta”, en comptes de fer-ho obertament de “referèndum”, que és el que correspon. O bé del “dret a decidir”, concepte incomprensible per a la comunitat internacional, en comptes de “dret a l’autodeterminació”, expressió homologada, present en textos de l’ONU i en la tradició política catalana, des de l’Assemblea de Catalunya fins a les declaracions de principis de tots els partits catalans de tradició democràtica. I, encara, l’esotèric “estat propi”, que sembla l’estadi mental previ al desacomplexament nacional definitiu on del que es parla és de la “independència”. “Consulta, “dret a decidir” i “estat propi” haurien d’anar sent substituïts, doncs, per “referèndum”, “dret a l’autodeterminació” i “independència” si, realment, volem deixar ja d’una vegada aquest estat virginal, ingenu i poruc, en l’ús de la llengua, i que el món entengui, exactament i sense embuts, què és allò que vol el poble català.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
22/01/2020

Trampejant Trapero

15/01/2020

Memòria de la Canigona

08/01/2020

Dotze pinzellades

01/01/2020

​Mirant la història

25/12/2019

Formes i Estat

18/12/2019

LOAPA telefònica

11/12/2019

Negociar què?

04/12/2019

Vallverdú d'or

27/11/2019

L'Espanya amiga

20/11/2019

Fake federalisme

Participació