Debats accelerats

«L’endemà de la consulta o en el moment d’una proclamació, potser Convergència i Unió se separaran. O potser no. En tot cas, allò que importa és no fer-ho abans. I no forçar debats que debiliten»

per Vicent Sanchis , 23 de setembre de 2013 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de setembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La imminència d’una Catalunya que ja hagi decidit –és a dir, d’una Catalunya potser independent, que molts veuen a tocar o guanyada- ha accelerat una sèrie de debats que només tindran sentit després de. Uns debats sovint estèrils o contraproduents. Mentre l’Estat i l’opinió publicada i pública espanyola anuncien catàstrofes o desgranen insults i amenaces, a Catalunya hi ha gent que només sap jugar al solitari. “El castellà ha de ser una llengua oficial en la Catalunya independent?” és un dilema que ara com ara només pot portar la divisió i l’enfrontament. Després de cada procés de secessió n’hi ha un de constituent, en què els ciutadans del nou estat defineixen el marc de convivència que compartiran. I ho fan democràticament. Si abans d’una  secessió cal traçar millores que la facin atractiva, cal que siguin prou realistes i intel·ligents per no restar ni dividir. Pot unir els catalans que somnien un futur millor decidir ara l’estatus d’una de les llengües que per a molts els és pròpia? Semblen, doncs, debats interessats a dividir o a constatar futures bregues quan més inconvenients resulten, que és ara.

Encara més absurdes són batalles campals dialèctiques a l’entorn d’un futur exèrcit català Tan idiota és aquesta reflexió ara com la que demana als independentistes si s’han parat a pensat amb qui jugarà el Barça. Òbviament, amb qui vulgui. En la lliga espanyola, en la francesa i, a partir d’aquesta rampa, en l’europea. Idiota i contraproduent perquè a Espanya hi ha gent obsedida a presentar el procés d’autodeterminació a Catalunya com una dèria de tarats, manipulats per una colla de polítics corruptes que només pretenen mantenir beneficis i omertàs. Dividir-se ara entre partidaris dels esquemes mundials o convencionals i els que consideren que el nou estat hauria de ser un paradís pacifista no porta enlloc. O sí. A l’enfrontament gratuït.


La darrera aportació a la divisió innecessària ha estat dibuixar el mapa polític resultant de la independència. Avançar, per exemple, si, després d’assolir els seus objectius nacionals, els dirigents, els militants i els votants de Convergència Democràtica arribaran a la conclusió que en poden prescindir i definir opcions més “ideològiques” en el sentit usual del terme. Vés a saber. Paga la pena ara perdre un segon discutint sobre la necessitat futura de les opcions “unionistes” sense la “unitat” que ara les fa efectives? O barrinar sobre quin estatus tindrà el futur PSC amb el PSOE dins una Catalunya independent? No és difícil arribar a la conclusió que tot el mapa polític patirà un sotrac i que els nous partits s’hauran d’adequar a la nova situació. Més decisiu per a Convergència Democràtica que definir ara la seva utilitat en un paisatge sense dependències és acabar el camí de la mà d’Unió Democràtica, i al costat d’Esquerra, la CUP, Iniciativa i fins i tot, si vol i així ho entén, del PSC. L’endemà de la consulta o en el moment d’una proclamació, potser Convergència i Unió se separaran. O potser no. En tot cas, allò que importa és no fer-ho abans. I no forçar debats que debiliten internament i projecten enfora actituds excèntriques o infantils.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Vicent Sanchis
Nascut a València el 1961 fa quasi quatre dècades que es dedica al periodisme. Ha estat director de les revistes El Temps i Setze i dels diaris El Observador i Avui, aquest darrer durant dotze anys. Ara fa classes de periodisme a Blanquerna i col·labora en diversos mitjans com a articulista i contertulià. Ha fet també televisió quan l'han deixat –referència explícita a Sandro Rosell- i ha guanyat els premis d'assaig Joan Fuster i Carles Rahola. Aspira a viure una miqueta més per guanyar-ne algun altre...
29/01/2017

Un problema de temps

22/01/2017

La traca

15/01/2017

Quant treball destruït?

08/01/2017

​La pasqua militar

01/01/2017

Permetrà Rajoy el referèndum?

25/12/2016

Evitar frustracions

18/12/2016

Els funcionaris, els mossos, la gent

11/12/2016

Només es mou una part

04/12/2016

República andalusa

27/11/2016

Per què «comandante» i no dictador?

Participació