Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de setembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La imminència d’una Catalunya que ja hagi decidit –és a dir, d’una Catalunya potser independent, que molts veuen a tocar o guanyada- ha accelerat una sèrie de debats que només tindran sentit després de. Uns debats sovint estèrils o contraproduents. Mentre l’Estat i l’opinió publicada i pública espanyola anuncien catàstrofes o desgranen insults i amenaces, a Catalunya hi ha gent que només sap jugar al solitari. “El castellà ha de ser una llengua oficial en la Catalunya independent?” és un dilema que ara com ara només pot portar la divisió i l’enfrontament. Després de cada procés de secessió n’hi ha un de constituent, en què els ciutadans del nou estat defineixen el marc de convivència que compartiran. I ho fan democràticament. Si abans d’una secessió cal traçar millores que la facin atractiva, cal que siguin prou realistes i intel·ligents per no restar ni dividir. Pot unir els catalans que somnien un futur millor decidir ara l’estatus d’una de les llengües que per a molts els és pròpia? Semblen, doncs, debats interessats a dividir o a constatar futures bregues quan més inconvenients resulten, que és ara.
Encara més absurdes són batalles campals dialèctiques a l’entorn d’un futur exèrcit català Tan idiota és aquesta reflexió ara com la que demana als independentistes si s’han parat a pensat amb qui jugarà el Barça. Òbviament, amb qui vulgui. En la lliga espanyola, en la francesa i, a partir d’aquesta rampa, en l’europea. Idiota i contraproduent perquè a Espanya hi ha gent obsedida a presentar el procés d’autodeterminació a Catalunya com una dèria de tarats, manipulats per una colla de polítics corruptes que només pretenen mantenir beneficis i omertàs. Dividir-se ara entre partidaris dels esquemes mundials o convencionals i els que consideren que el nou estat hauria de ser un paradís pacifista no porta enlloc. O sí. A l’enfrontament gratuït.
La darrera aportació a la divisió innecessària ha estat dibuixar el mapa polític resultant de la independència. Avançar, per exemple, si, després d’assolir els seus objectius nacionals, els dirigents, els militants i els votants de Convergència Democràtica arribaran a la conclusió que en poden prescindir i definir opcions més “ideològiques” en el sentit usual del terme. Vés a saber. Paga la pena ara perdre un segon discutint sobre la necessitat futura de les opcions “unionistes” sense la “unitat” que ara les fa efectives? O barrinar sobre quin estatus tindrà el futur PSC amb el PSOE dins una Catalunya independent? No és difícil arribar a la conclusió que tot el mapa polític patirà un sotrac i que els nous partits s’hauran d’adequar a la nova situació. Més decisiu per a Convergència Democràtica que definir ara la seva utilitat en un paisatge sense dependències és acabar el camí de la mà d’Unió Democràtica, i al costat d’Esquerra, la CUP, Iniciativa i fins i tot, si vol i així ho entén, del PSC. L’endemà de la consulta o en el moment d’una proclamació, potser Convergència i Unió se separaran. O potser no. En tot cas, allò que importa és no fer-ho abans. I no forçar debats que debiliten internament i projecten enfora actituds excèntriques o infantils.
Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.
Fes-te subscriptor
per Vicent Sanchis
,