Un dia de vaga

«És evident que la vaga no pot durar eternament, però sí que hauria de poder-ho fer el suficient com per enviat un missatge clar de rebuig a la política de persecució del català»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 19 de setembre de 2013 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de setembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La comunitat educativa de les Illes Balears duu a terme una vaga indefinida en els centres docents, a favor d’un ensenyament de qualitat, el qual no serà possible, entre altres coses, si cada cop més es va empenyent la llengua pròpia cap a la irrellevància més vergonyosa, com ha denunciat la mateixa Universitat de les Illes Balears. Una veritable marea verda i enllaçada s’ha ensenyorit de les escoles i mestres, pares, mares i alumnes es mantenen ferms en defensa dels seus drets bàsics. És més que penós que una societat hagi de plantar cara al seu govern, justament perquè aquest és qui condueix, amb ferotgia, el combat constant contra la dignitat i la normalitat d’ús de la llengua catalana. Deu ser aquest, segurament, l’únic govern del món, al costat del valencià, clar, que té com a objectiu prioritari esborrar tots els senyals d’identitat del poble al qual representa, començant per l’element més visible, característic i identificador, com és la llengua pròpia.

A la resta del país, en complicitat amb aquestes reivindicacions i recollint les iniciatives del moviment “Enllaçats per la llengua”, hi ha hagut tot de mostres de solidaritat, arreu del territori, de Girona a Elx, passant per Barcelona, Tarragona o València, entre altres indrets. En totes aquestes concentracions s’ha deixat ben clar el motiu de la protesta i la voluntat de solidaritat que cal esperar d’un mateix poble, quan una part d’aquest és agredit d’una manera tan barroera i directa. Han estat, sobretot, si bé no exclusivament, mestres, els protagonistes d’aquesta revolta cívica. I mai, aquest país, no podrà agrair prou als nostres mestres, en qualsevol punt del territori nacional, tot el que han fet, fan i faran, per construir una societat d’homes i dones cultes, preparats i amb consciència cívica, capacitats per accedir en condicions al futur mercat laboral i també per a esdevenir ciutadans aptes per a conviure en una societat democràtica. Sort en tenim, de comptar amb la qualitat humana dels nostres mestres i el seu exemple de compromís amb el país, la cultura i la llibertat.


La seva actitud se situa als antípodes dels alts càrrecs polítics i governamentals del PP “balear”, és un dir, que estan fent ostentació d’una arrogància estúpida, d’una altivesa grollera i d’una fatxenderia de barri, més pròpia d’altres latituds, justament d’aquelles de les quals depenen i a les quals, amb un provincianisme de dimensions còsmiques, presten la primera i única fidelitat, abans que al seu propi poble. Un diputat del PP ha arribat a presumir, en la millor línia històrica de la delació, que serà molt fàcil saber qui ha fet vaga i que, d’ara endavant, ja tindran, els noms i cognoms dels vaguistes perfectament identificats, per tal de poder dur a terme, impunement, les represàlies que considerin convenients. D’altres, a més, diuen que la vaga s’haurà d’acabar aviat, ja que els vaguistes no podran suportar per gaire temps, que els vagin retallant 100 euros del seu sou, per cada dia de protesta. Juguen amb el xantatge dels diners, en uns moments de crisi econòmica intensíssima, sense cap sentit de la dignitat més elemental, mentre ells no arrisquen i tenen el sou institucional assegurat i, com els fets han demostrat ben bé prou, alguns també alguna més i tot.

És evident que la vaga no pot durar eternament, però sí que hauria de poder-ho fer els dies suficients com per enviat un missatge clar de rebuig a la política de persecució de la llengua catalana, talment una croada obsessiva i personal, menada pel govern del PP. I també és ben cert que, sols, aquests mestres que avui representen la punta de llança de la nostra dignitat, no podran resistir gaire temps. És el moment, idò, que des de Catalunya i el País Valencià, els fem arribar un missatge clar que estem amb ells, que la seva lluita és la nostra i que estem al seu costat. Tant els que creiem en els Països Catalans com a l’única pàtria nostra, com els que, si més no, no tenen el més mínim dubte de l’abast de l’àmbit lingüístic i cultural comú i, per tant, de l’existència d’una comunitat catalana per la llengua, hem de ser ara conseqüents amb el que diem. I, al costat de les paraules, hi ha d’haver els gestos concrets. Cal que, ara en espècies, sentin el nostre escalf  i la nostra solidaritat.

Si per un dia de vaga, el govern del PP descomptarà 100 euros diaris a cada mestre, nosaltres també podem fer vaga, almenys un dia de vaga. Ben cert que, en molts casos, hi haurà qui no hi arribarà i aquest serà un esforç econòmic excessiu. Tant se val, si en comptes de cent, són menys. I tant de bo hi hagi molta gent que es pugui permetre, o que vulgui fer-ho, més d’un dia de vaga. Ara és el moment de poder demostrar que som un sol poble i que la seva llengua és la nostra i que, per això, responem solidàriament, perquè ens sentim també agredits, com a membres d’una mateixa comunitat lingüística, per a uns, i d’una mateixa nació, per  a d’altres, entre els quals em compto. Més enllà dels discursos, les manifestacions i les paraules, ara cal rascar-se la butxaca. Per això jo també faig vaga per la llengua i una educació de qualitat a les Balears. El sindicat majoritari d’ensenyament a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, el STEI-i, juntament amb el moviment pioner “Enllaçats per la llengua”, han obert un compte corrent que funciona com a caixa de resistència per als ensenyants en vaga. És aquest i ens espera: 0081-0268-24-0001564159!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
19/02/2019

Una llista per guanyar

13/02/2019

Massa batalles

06/02/2019

Abusos sexuals

30/01/2019

Observadors televisius

23/01/2019

Píndoles ideològiques

09/01/2019

​Salvem els bombers

02/01/2019

Energia en xarxa

26/12/2018

Passió per la ignorància

19/12/2018

Massa vies per a un tren

12/12/2018

En clau de procés

Participació