Partits polítics i empreses

per Manuel Pérez Nespereira, 17 de setembre de 2013 a les 12:22 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de setembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els darrers dies he sentit a dir una frase, més aviat una definició del que són els partits polítics, que m’ha provocat certa icterícia. A la meva edat és difícil que quelcom em vingui plenament de nou, excepte la  prepotència, la supèrbia i el “butroneo” dels poderosos. Segons aquesta definició, emprada des de mitjans de dretes i d’esquerres arran del cas Bárcenas, un partit és com una empresa i , òbviament, un tresorer no pot fer res significatiu  amb desconeixement dels superiors, secretaris generals i president, vaja.

L’argument, emprat per responsabilitzar a la direcció del PP de les malifetes del seu responsable de finances és cert i irrefutable, però si respon a una realitat, aquesta és aberrant. Una empresa, per definició, actua en funció de l’obtenció d’uns beneficis mitjançant la inversió de capitals privats que, els propietaris i accionistes, arrisquen a  la cerca dels suposats beneficis. Diguem-ne que el capital amb que treballa és, torno a dir en teoria, autogenerat. Inverteixo, arrisco, guanyo i inverteixo.


En canvi, un partit polític és un organisme de caràcter constitucional. El 80 o 90 per cent del seus ingressos provenen dels impostos que tots i cadascun dels ciutadans paguem. No hi ha, en teoria, risc, més enllà de préstecs demanats en funció d’uns resultats previstos que a posteriori no es donen i deixen l’organització tocada. Hi ha exemples de dretes i d’esquerres. Per tant, i en base a aquests dos arguments, jo no tinc res en contra que un alt executiu d’una empresa privada guanyi una morterada. Si al consell d’administració i/o els accionistes els hi sembla bé, aquí pau i després glòria.

Ara, quan un dirigent d’un partit polític, com a dirigent,  guanya un sou determinat, aquest sou li paguem vostès, jo,  i fins els abstencionistes. La immoralitat de sostenir una independència de gestió de les arques dels partits, sense cap més control que quadrar els números, esdevé pornogràfic quan el sou d’un president de partit dobla el del president del govern de l’Estat, del president de la  Generalitat i  posin vostès el càrrec públic que vulguin. I finalment,  tant un sou com l’altre surt del mateix lloc.

Si els partits polítics són, com jo crec, una pota bàsica, encara que no única, de qualsevol sistema democràtic, potser caldria trencar amb la vella política dels cònsols romans. Aprofitar la proximitat al poder per fer en uns anys  la riquesa d’una vida.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació