Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Una via cap a la ruptura

«L'arquitectura de l'Estat espanyol s'ensorra i en aquest context la Via és la proposta dels catalans per reconstituir-se com a país i com a societat»

per Roger Palà , 11 de setembre de 2013 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de setembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'èxit aclaparador de la Via Catalana imposa un mandat explícit a la nostra classe política i en especial al president de la Generalitat, Artur Mas. És un mandat clar i diàfan, sense espai a les mitges tintes, els artificis tecnocràtics i la política de saló. Aquest mandat és un referèndum d'autodeterminació amb una pregunta clara de resposta inequívoca. I incorpora un deadline: 2014. La Via imposa a qui s'hi senti interpel·lat des de les institucions un gest de ruptura en clau democràtica que caldrà dur a terme sí o sí, ja sigui perquè l'Estat espanyol cedeix a la pressió social o practicant directament la desobediència institucional. Qualsevol altre sucedani ja era difícil de d'imaginar abans d'avui a les 17:14. A hores d'ara és senzillament impossible. Qui s'atreveixi a plantejar-lo té garantit el seu lloc a l'abocador de la història de Catalunya.

Si la gran manifestació de 2012 serà recordada com el detonant del procés sobiranista, la Via Catalana ho serà per haver dinamitat definitivament els pactes de la Transició. L'arquitectura de l'Estat espanyol s'ensorra i en aquest context la Via és la proposta dels catalans per reconstituïr-se com a país i com a societat. Va molt més enllà d'una "transició nacional" gestionada des de dalt, i per això, a més del clam unitari per la independència, ha tingut múltiples accents, incorporant  amb naturalitat inicatives com #EncerclemlaCaixa i envoltant hospitals i escoles públiques víctimes de le retallades. Tan és així que fins i tot hi han acabat trobant encaix aquelles famílies de l'esquerra que tradicionalment no s'havien sentit gaire interpel·lades per la Diada. En un altre àmbit, la Via ha desbordat els límits autonòmics, mostrant la vigència del projecte dels Països Catalans amb un ramal valencià que ni la Guàrdia Civil ha pogut aturar. També ha passat per sobre dels límits de l'oasi putrefacte, enduent-se per davant les maquinacions d'una classe política decadent, que en algun moment s'havia fet la il·lusió que podria domesticar el tigre. De moment això ha estat impossible, malgrat els esforços abnegats de l'establishment tertulià i els recels d'una part dels gestors de l'Assemblea Nacional Catalana, que probablement se sentirien més còmodes amb una Via més asèptica i controlable. Com a colofó, la tradicional manifestació de l'Esquerra Independentista ha estat més massiva que mai (30.000 persones), consolidant una fotografia de la Diada de 2013 de marcat caràcter rupturista.


Lluís Maria Xirinacs relata a La traïció dels líders com els pactes entre la dictadura i els lideratges polítics sorgits de l'antifranquisme van finiquitar les esperances de tota una generació en un canvi profund a tots els nivells. El procés de ruptura que impulsava l'Assemblea de Catalunya, amb un suport massiu al carrer, va diluïr-se en una seqüencia de renúncies el resultat de les quals fou una Transició borda, plagada de silencis i d'oblits, i trenta anys de democràcia (per dir-ho suau) imperfecta. Ara que tota l'estructura sorgida d'aquells pactes trontolla, cal ser conscients que més enllà del poble viu i combatiu d'Estellés, aquell que avui ha omplert els carrers de Via i de vida, hi ha la tenebra dels despatxos i la sordidesa dels ministeris. Per això cal desconfiar, més que mai i vinguin d'on vinguin, d'aquelles proclames que exigeixin fe cega en els nostres dirigents i proposin delegar la gestió del procés en les institucions o aparcar qualsevol debat social fins a l'endemà de l'estat propi. Dubtem també  d'aquelles veus presenten la independència com un projecte tancat, sense espai per a la discrepància, els matisos i l'autocrítica. La recepta de Xirinacs era un altra: "romandre amorosament i orgànicament lligat al poble, acostumar-se a obtenir la força política mitjançant el voler del poble. Aquesta és la nostra infanteria imprescindible". Enterrem la "transició nacional", fem via cap a la ruptura i que no calgui dir "no era això".

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Roger Palà
Barcelona, 1978. Periodista i cooperativista, impulsor del digital Crític, especialitzat en periodisme d'investigació. Ha estat cap de redacció de la revista Enderrock i ha col·laborat amb mitjans com la Directa, El Triangle, la revista El Temps i el diari El Punt Avui. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat. Ha coordinat durant quatre anys l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics. És autor del recull d'articles Mots incendiaris (Lo Diable Gros, 2012). A Twitter: @rogerpala.
11/11/2019

Tres escenaris després de l’ascens de Vox

27/05/2019

S’atrevirà ERC a pactar amb els Comuns?

28/04/2019

O govern de l’Íbex o pacte de l’esquerra plural

24/01/2017

La dreta independentista: una hegemonia esberlada

10/01/2017

Les incògnites sobre Artur Mas

27/12/2016

Els Mossos, el procés i el dia «D»

13/12/2016

No pensis en uns pressupostos

29/11/2016

Memòria crítica del govern dels millors

15/11/2016

ERC i «comuns»: incomprensible distància

01/11/2016

La ideologia no pot aparcar-se

Participació