Gabi, si us plau, rectifica

«El precedent més proper que tenim al nostre país d’unes eleccions plebiscitàries són les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931»

per Eduard Voltas, 26 de juliol de 2013 a les 00:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de juliol de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
“Compte amb els conceptes que  provoquen confusió. L’última confusió es refereix  a  les eleccions  plebiscitàries. Són  aquelles de candidat únic. Gens democràtiques, per cert, i es feien a l’Alemanya dels anys 30”. Aquestes són les paraules exactes que va pronunciar, en nom del PSC, el regidor de l’Ajuntament de Barcelona Gabriel Colomé en el debat d’aquesta setmana sobre l’adhesió o no de l’ajuntament de la capital de Catalunya al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Desgraciadament ja estem acostumats a les comparacions entre catalanisme, independentisme o procés sobiranista amb nazisme, però juraria que aquesta és la primera vegada que la comparació prové de les files d’un partit que es diu progressista i catalanista. Per això, crec que val la pena que no ho passem per alt. Almenys a mi no em dóna la gana passar-ho per alt.

Gabi, ja sé que ets professor de ciència política, però honestament, o no saps o fas veure que no saps què són unes eleccions plebiscitàries. Reproduiré aquí la definició que el Consell Assessor per a la Transició Nacional fa del concepte, no només perquè és molt més ajustada a allò que la ciència política accepta a tot el món, sinó perquè, venint de qui ve, potser et serveix per interpretar què volem dir exactament aquells que defensem les eleccions plebiscitàries com a ultimíssim recurs per fer parlar el poble en cas que l’estat tanqui totes les vies legals per a un referèndum o consulta com Déu mana. Diu el Consell de Transició Nacional (pàgina 142 de l’informe publicat ahir): “El concepte d’eleccions plebiscitàries és de caràcter polític i no jurídic. Dit en altres paraules, la naturalesa plebiscitària d’unes eleccions no ve determinada per l’ordenament jurídic sinó per les circumstàncies polítiques i per la posició dels actors, especialment les institucions i els partits, que intervenen en el desenvolupament dels comicis. En aquest sentit unes eleccions plebiscitàries serien aquells que en termes polítics tindrien com a objectiu essencial conèixer l’opinió de l’electorat al voltant d’una determinada proposta política de gran transcendència general. En l’actual context polític de Catalunya unes eleccions podrien tenir caràcter plebiscitari si un cop convocades les eleccions pel President de la Generalitat els partits les afrontaven en els seus programes i en la campanya electoral amb l’objectiu polític fonamental d’obtenir de l’electorat un pronunciament clar sobre la independència de Catalunya”.


Ho entens, Gabi? Res a veure amb candidats únics. Res a veure amb l’Alemanya dels anys 30. De fet, Gabi, el precedent més proper que tenim al nostre país d’unes eleccions plebiscitàries són les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Eren tècnicament unes eleccions municipals, és a dir unes eleccions per triar els regidors del teu poble o de la teva ciutat i per a res més, però els partits polítics les van plantejar en termes plebiscitaris, i així ho va entendre el poble: monarquia o república. La victòria aclaparant de les forces republicanes aquell diumenge va provocar la fugida cames ajudeu-me del rei i la proclamació, el 14 d’abril, de la Segona República. Tècnicament aquelles eleccions eren una cosa. Políticament, tothom les va convertir en un plebiscit sobre la monarquia.

No conec cap progressista català ni espanyol que hagi condemnat aquella manera de proclamar la República (des dels ajuntaments!), i no conec cap progressista català ni espanyol que no consideri aquells tres dies d’abril com una fita històrica dels ideals de justícia i progrés. El poble no tenia cap altra manera de parlar i va fer-ho a través d’unes eleccions municipals. A Catalunya, Gabi, les eleccions plebiscitàries com a concepte són de bon record, de record democràtic, de record popular, de record alliberador. És molt estrany, però molt, que un progressista català se’n vagi a l’Alemanya dels anys 30 per parlar-nos dels perills d’una eleccions plebiscitàries. Només pot ser atribuïble a la mala fe o a la ignorància. I com que tu no ets un ignorant, doncs ja em diràs què hem de pensar.

Gabi, si tu creus que el millor per a Catalunya és continuar dins d’Espanya, defensa-ho. Defensa-ho amb arguments (els estem esperant), defensa-ho amb la teva acció política, explica’t, vés pels pobles i pels barris de Barcelona predicant la teva idea. Presenta combat democràticament, planta cara políticament. Però no intentis embrutar, perquè amb paraules com les que vas pronunciar l’altre dia l’únic que fas és embrutar, sobretot a tu mateix. Et vas equivocar greument Gabi, i em sembla que la tradició democràtica i catalanista del partit que representes mereix que et disculpis i rectifiquis públicament.

PS. Aquest és l'últim article abans de vacances. Ens retrobem al setembre (si els responsables de Nació Digital volen!)

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Eduard Voltas
Nascut a Barcelona (1970). Periodista i editor. Ha estat redactor i cap de redacció a la revista El Temps (1991-1997), i ha dirigit les revistes Descobrir Catalunya (1997-2000) i Sàpiens (2002-2003). Cofundador del Grup Cultura 03, del qual va ser director de continguts. Ha estat vicepresident segon d'Omnium Cultural i secretari de Cultura de la Generalitat (2006-2010). Va exercir la docència a la Facultat de Comunicació Blanquerna durant vint anys (1997-2017). Actualment, és directiu a l'empresa privada i col·labora en diversos mitjans de comunicació. Podeu seguir-lo al seu canal de Telegram
30/07/2022

Un xou i una mutació

23/07/2022

L’herència és un «work in progress»

16/07/2022

Empat d’impotències

09/07/2022

El disc ratllat del diàleg

02/07/2022

Borràs: un reglament absurd i una defensa política equivocada

25/06/2022

L’aigua no bull sola

18/06/2022

Aquí, qui mana?

11/06/2022

Fronteres electorals i finezza política

04/06/2022

​«Bullying» a Barcelona

28/05/2022

Boira espessa per a ERC

Participació