1 de 10

La «curiosa» hegemonia de l’independentisme

per Marta Rovira Martínez, 10 de juliol de 2013 a les 00:02 |

«El canvi aparentment sobtat ha sorprès també els sectors contraris a la independència de Catalunya»

Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de juliol de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fins i tot per als seus militants, l’embrazida que ha pres el suport a la independència de Catalunya ha resultat sorprenent. Durant trenta anys l’independentisme ha estat estigmatitzat per una opinió pública majoritàriament adversa, expressada en articles d’opinió als diaris, en tertúlies a les ràdios o simplement a través de notícies que han tendit a considerar marginal i a criminalitzar els partits, grups o moviments que es declaraven independentistes als anys vuitanta i noranta. Que jo sàpiga, no existeix un estudi sobre el tractament de l’independentisme per part dels mitjans de comunicació des de la transició fins als anys noranta, però qualsevol persona que hagi viscut aquests anys recordarà la mena de notícies que apareixien als diaris de distribució majoritària a Barcelona després de les manifestacions de la Diada.

El pas de l’estigmatització a una hegemonia clara de l’independentisme en els sectors catalanistes (al seu torn majoritaris) de la societat catalana representa, doncs, un canvi d’escenari tan radical que hom fa com aquell que es frega els ulls per a esbandir el somni que ens ha atrapat durant la nit. Ni tan sols el matís necessari que obliga a distingir entre independentistes ideològics i sectors que donen suport a la independència de forma circumstancial no pot disminuir l’aclapadora força d’aquest moviment social. Les imatges de les manifestacions del juliol de 2010 i de l’Onze de Setembre de 2012, o d’un Camp Nou ple reclamant la independència de Catalunya, marquen un canvi històric que mai ningú no s’havia atrevit a pronosticar.


El canvi aparentment sobtat ha sorprès també els sectors contraris a la independència de Catalunya. La diferència respecte dels que hi donen suport és que des d’aquests sectors encara ara es tracta aquest suport social a la independència amb incredulitat i estranyesa. El seu esquema d’interpretació de la realitat es manté, doncs, en patrons anteriors a l’“esclat independentista”. Per aquests sectors l’independentisme és interpretat com un miratge, una mena de fenomen necessàriament irreal que es projecta sobre tot allò que havien donat per descomptat durant trenta anys. Una anàlisi somera dels comentaris i del llenguatge que fa referència a l’onada independentista que sacseja Catalunya des de fa uns anys denota aquest sensació d’estranyesa i d’irrealitat: “bombolla sobiranista ”, “burbuja independentista ”, o bé “suflé independentista ” són algunes denominacions que indiquen aquesta creença en la manca de consistència social de l’independentisme. De fet, més enllà de la prudència que es podria esperar d’una actitud analítica, aquesta desconfiança no està avalada ni per enquestes ni per estudis seriosos sobre el context social i polític actual. De fet, és precisament la manca d’anàlisi el que manté en situació d’estupor aquesta opinió contrària a l’hegemonia catalanista, sigui independentista o no. Una manca d’anàlisi que se centra en atribuir tots els canvis en la política a les decisions que prenen uns pocs actors (venint de posicions suposadament crítiques, és ben curiosa aquesta atribució de tot el poder de canvi a les elits polítiques menystenint el poder de la base social). Segons aquesta versió, la societat catalana estaria segrestada per la bogeria d’Artur Mas, o per la febrada produïda per la manca de diàleg de l’Estat espanyol (el català emprenyat). Aquesta és una visió tremendament reduccionista i alhora, com deia, que no aporta cap novetat. És més, es pot dir que l’antic antipujolisme de les esquerres federalistes ha esdevingut una mena d’anti-independentisme. La diferència és que l’estupor és més gran ara que abans. Si Pujol va guanyar contra pronòstic les eleccions de l’any 80, i durant trenta anys no s’ha entès perquè la societat catalana votava una opció “nacionalista” abans que una opció “d’esquerres” (no valorem aquí el que se suposava que volia dir ser d’esquerres o nacionalista), és difícil que el mateix paradigma explicatiu permeti comprendre la societat catalana d’avui. Per això cal celebrar articles com el de Jordi Amat, que traspassen aquesta barrera invisible que havia separat dues visions de la “Catalunya realment existent”. I en canvi, cal lamentar visions tan poc enriquidores des del punt de vista de l’anàlisi i la comprensió del que passa com la que intenta reivindicar Gregorio Morán, des d’una falsa posició de “xarnego”, com si la pròpia identificació amb l’alteritat legitimés el discurs sobre la suposada repressió de l’alteritat a Catalunya. O dit d’una altra manera, quan un mateix és el termòmetre amb el qual es mesura la realitat, hom acaba considerant que qualsevol interpretació de la realitat s’equivoca quan no serveix per a legitimar la pròpia “singularitat” personal. Les simplificacions sempre tenen poc recorregut, i només cal mirar les enquestes per adonar-se que l’independentisme no és ni una febrada ni un miratge. D’altra banda, plantejar qualsevol anàlisi de la realitat catalana menystenint la força del catalanisme com a element d’articulació de la societat catalana és simplement una manera de fer-se el despistat.

Des d’un punt de vista acadèmic disposem de prou estudis i anàlisis que avalen la solidesa del canvi que ha permès l’hegemonia actual de l’independentisme. Malgrat que sempre cal tractar les dades de les enquestes amb prudència, i tenir presents els diversos escenaris possibles, així com els diversos factors en joc poden determinar un resultat concret en un referèndum. Però més enllà de la concreció política que pot arribar a tenir l’escenari actual, cal tenir present que hi ha diversos factors constants que indiquen un decantament de la societat catalana cap a posicions “sobiranistes” de forma clara . Disposem d’indicadors quantitatius, com els que mesuren l’aspiració a la independència , i també d’indicadors sobre la identificació nacional  que contrasten de forma positiva aquesta tendència. Així doncs, l’evolució de les xifres sobre adscripció nacional i suport a la independència, ofereixen una continuïtat i evolució històrica que permet sostenir que hi ha un canvi en profunditat en la societat catalana i que aquest canvi és consistent al llarg del temps. A més a més d’observar les xifres, però, ens cal analitzar i interpretar el per què d’aquesta tendència observada (i de passada reivindicar el paper de la perspectiva sociològica al costat de la politològica). Per interpretar aquest canvi de la societat catalana, doncs, és fonamental observar els factors socials que el condicionen, tant a partir de dades com a partir de l’observació dels canvis en el context social. Hi ha diversos factors a tenir en compte, i l’actuació dels partits polítics només és un més, però no el principal. Sense aspirar a l’exhaustivitat, n’assenyalaré alguns:


1. Canvis institucionals i recuperació democràtica: durant els darrers trenta anys la societat catalana ha viscut en un context de democràcia que progressivament ha generat espais d’expressió del catalanisme, que havien estat fortament reprimits per la dictadura franquista i durant els primers anys de la transició. De fet, podem apuntar la hipòtesi que com més democràtic sigui el marc polític i institucional, més fàcilment es desenvoluparà el catalanisme i la identificació amb Catalunya, en la mesura que el país disposi d’institucions pròpies que articulin la societat. Per tant, només una involució democràtica podria aturar aquest procés de desenvolupament d’un catalanisme independentista.

2. Canvis generacionals: els catalans que han viscut en un marc de progressiva normalitat de la llengua i de la cultura catalanes, els que no es veuen com uns “resistents” contra una dictadura, sinó que volen viure amb “normalitat” el fet de ser català. Una normalitat que també forma part de la manera de ser de milers de persones amb orígens a fora de Catalunya, que han crescut com a catalans, amb un nou model de catalanoparlants, que ho són sense haver abandonat el castellà com a llengua familiar i d’ús social (parlants duals).


3. La persistència de l’espanyolisme excloent: la manca d’una proposta nacional espanyola que integri el fet diferencial català, i la persistència dels atacs polítics i institucionals a la llengua i la cultura catalanes genera un procés de conflictivització que genera rebuig en la societat i desvetlla la militància catalanista, però no tan sols com una forma nova de resistència, sinó com una forma d’empoderament i d’afirmació de la pròpia identitat. És per això que l’independentisme i la identitat catalana sumen nous membres, perquè hi experimenten aquest mateix procés d’empoderament individual en el marc d’un col·lectiu que genera vincles des de la base fins a les elits socials i polítiques.

4. La maduració de la societat civil: el context democràtic ha permès també que la societat civil compromesa amb el país hagi evolucionat, hagi crescut i hagi guanyat múscul amb nous formats i nous estils associatius, més pròxims als d’una societat de democràcia madura: renovació, transparència, capacitat d’organització, impacte mediàtic i nous canals de comunicació directes amb els associats... El dinamisme de la societat catalana juga a favor del catalanisme, i alhora, el catalanisme alimenta aquest dinamisme com a motor d’implicació ciutadana.

5. El context polític: l’hostilitat manifesta, política i institucional, envers la possibilitat d’un autonomisme que evolucioni cap a quotes elevades d’autogovern en el cas català, que ja ve dels primers anys de la transició, és un element desencadenant fonamental en el context polític actual. Però el canvi de posicions dels partits polítics catalans cap al sobiranisme no es podria explicar sense el canvi social, des de baix, que estem comentant. Des de fa anys, la dinàmica de partits a Catalunya s’ha vist atrapada per les cotilles que imposen el sistema autonòmic (poca capacitat de lideratge parlamentari, pocs recursos per a desenvolupar polítiques ambicioses des del govern, influència inevitable de la política espanyola en el joc d’aliances i oposicions a Catalunya, etc.). En canvi, des de la societat civil s’ha disposat de llibertat i independència per anar definint propostes, reptes i horitzons. Cal reconèixer, però, que els partits polítics catalanistes en els darrers anys han col·laborat de forma positiva amb l’activisme de base i han donat suport a la societat civil en moments clau.

De tot plegat se’n desprèn que amplis sectors de la societat catalana estant fent una aposta per un nou marc polític. Alguns sectors de forma més instrumental i d’altres de manera més sentimental i militant. Però en qualsevol cas, es tracta d’un procés que està desvetllant una gran força mobilitzadora i un gran cúmul d’esperances ciutadanes. Menystenir-ho o fer polítiques basades en el menysteniment del poder d’aquest moviment social pot conduir clarament a tensions no desitjables.. La història ens ofereix nombrosos exemples de situacions semblants, algunes de les quals es produeixen arreu del món en aquests mateixos moments. I la lliçó és la següent: només la imposició d’una força superior i l’eliminació dels canals democràtics pot frenar un procés de canvi produït des de baix i per part d’amplis sectors de la societat (i sembla que aquesta és l’única postura que s’expressa, de moment, des d’Espanya). Només el diàleg i la negociació pot integrar les diferents visions i els diferents interessos en el canvi, sempre que no sigui negada la possibilitat del canvi. Cal que aquells que diuen defensar la democràcia en prenguin nota.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Marta Rovira Martínez
Doctora en sociologia per la UAB. lnvestigadora i consultora de polítiques públiques. Professora associada a la UAB. Directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. A Twitter és @roviramartinez
Més articles de l'autor
04/10/2022

Atrapats en el temps

24/09/2022

Amb vel o sense

21/08/2022

El Fòrum de Nous estats de la UE

24/05/2022

Com gestionar el conflicte

10/05/2022

El futur del català passa per l’acció

29/03/2022

Les urgències de la llengua a l’escola

25/11/2021

La independència per encàrrec?

12/11/2021

Les avantguardes d'abans i ara

05/10/2021

Escola bressol gratuïta i equitat

02/08/2021

Per què coi ens preparem les classes?

Participació