A qui carall serveixen?

per Carles Badia Bosch , 18 d'agost de 2009 a les 11:08 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 d'agost de 2009 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Enmig d’aquesta situació de crisi, en un moment que no és d’abundància, la cosa pública, l’Estat (tan de bo en tinguéssim un de propi), els polítics, han de deixar molt clar a qui serveixen, a qui es deuen. És en aquestes situacions en què les mesures que prenen les administracions deixen molt clar quin paper reserven a allò públic. Aquí em sembla que hi ha dues interpretacions:

Una pensa que l’Estat és poc més que un “salvavides” de la iniciativa privada, una mena de coixí per parar els cops més salvatges del sistema. L’Estat ha de reduir al mínim la seva iniciativa, s’ha de posar al servei de les necessitats del mercat. Així hauríem d’entendre, al meu parer, els plans d’ajuda a la banca i a l’automoció sense contrapartides, les progressives privatitzacions dels recursos estratègics i béns públics (energia, transport públic, “externalització” de serveis), les subvencions a multinacionals per instal·lar-se al país, etc.

Una altra manera de mirar-s’ho és la següent: l’Estat és, en aquests moments, l’únic ens capaç d’assegurar una existència digna a tots els ciutadans, i ha de dedicar tots els esforços a aconseguir aquest objectiu. La seva gestió ha de ser transparent, eficient i austera, però no s’ha d’enlluernar per la rendibilitat econòmica de les seves inversions. El seu cavall de batalla és la rendibilitat social.

Per això cal una reforma fiscal que faci pagar als rics el que els pertoca, recuperar els recursos estratègics, actuar contra l’especulació immobiliària penalitzant els pisos buits, fomentar l’autoorganització i el cooperativisme i, finalment, instaurar per a tothom una renda bàsica que garanteixi una existència digna per a tothom, independentment de si hem passat o no pel mercat de treball. Entre moltes altres coses.

Algú podria dir que tot això és molt bonic, però que suposa, en primer lloc, inflar els maltractats ciutadans amb encara més impostos. Segurament que sí. Però, ben mirat, jo com a mínim em sentiria molt més tranquil pagant una mica més si això servís per a ampliar el benestar col·lectiu, que no pas veure per la televisió com s’infla de diners la banca i el senyor Botín ens surt presentant unes xifres de beneficis de milers de milions. Deu pensar el mateix, la classe política d’aquest país?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació