Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

El Sònar com a lliçó

«Creiem que si innovem la cagarem, que cal anar a allò segur, a allò què sabem que funciona»

per Joan Foguet, 17 de juny de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de juny de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En aquest país patim una malaltia autoimmune que ens porta a creure que som detritus de l’univers, que res fem bé i que tot va pel pedregar. Creiem que si innovem la cagarem, que cal anar a allò segur, a allò què sabem que funciona. Valgui per comerciants, artistes o enginyers (fins i tot periodistes). Som els de l’auca del senyor Esteve. Som mesells i covards. Sí catalans, aquest és el marc mental i cultural que estem provant de trencar ara amb això que se’n diu sobiranisme o transició nacional o com vulgueu.

Però tenim exemples, molts, d’històries d’èxit. I amb normalitat. No tot són start-ups, empreses tecnològiques del nou mil·lenni o gurus barbamecs com Pau García-Milà (amb tot el respecte). O no només. A Catalunya hi ha coses que es fan bé, i que fa temps que es fan bé, i que fa temps que canvien, que es reinventen, per seguir fent-se bé. El cas més paradigmàtic és el del Sònar. Molts ho associen encara a un festival de música, sobretot els que no hi han anat mai. I d’altres consideren que és una festa intel·lectual en calça curta. Tot una mica potser. Però Sònar sobretot és un imant. Un focus on tot el que té a veure amb la tecnologia i amb la creativitat té un aparador. És el que ens moderns en diuen un pol de creació, o encara pitjor: un hub.


Sònar és més una fira, una àgora postmoderna, un mirall en temps real del que està passant a l’avantguarda mundial. La música és una excusa, és bàsicament la banda sonora del món en què vivim i del futur que vol dibuixar. Res d’això és poesia. Són més de 52 milions d’euros d’impacte econòmic per a la capital de Catalunya.

Que un festival de música arribi a les 20 edicions pot ser casualitat però que després de dues dècades creixi i pensi en adoptar d’altres modalitats artístiques (arts escèniques?) en el seu catàleg és quelcom diferent. Per una banda és una gran noticia per al país i els seus artistes –enguany Sònar ha tingut més artistes locals que mai- i per altra banda és la demostració de que, com deia l’anunci, la feina ben feta no té fronteres.

Els directors del festival Enric Palau, Ricard Robles i Sergi Caballero potser no són superherois però sí que han hagut de posar alguna cosa més que màgia per tirar endavant els seus projectes indòmits i singulars: bàsicament, voluntat. El Sònar pot ser una lliçó per a tots: per als polítics perquè tinguin mirada llarga, als ciutadans perquè siguem constants amb la nostra reivindicació i a l’opinió publicada perquè sigui més humil.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Joan Foguet
Un català de Barcelona i boig del Twitter. Periodista grafòman. Militant i vigilant de @Periodistes_org i @grupbarnils. A la pràctica: acció en mitja dotzena de redaccions periodístiques (La Razón, Actual, Expansión, El Punt, El País i més). Més a www.joanfoguet.cat i a @joanfoguet.
09/01/2019

Ara tornem a ser dels Mossos?

26/12/2018

Qui crida més no val per res

12/12/2018

El pàdel «indepe»

28/11/2018

Parlar clar: no et vull

14/11/2018

Vivíem en una bombolla

31/10/2018

Participa o mor

17/10/2018

​Pornografia de presos i pressupostos

03/10/2018

Sense caretes, a mullar-se el cul

19/09/2018

Si no escalfem motors...

05/09/2018

Visca el processisme!

Participació