Neymar i el català

per Joan Vila i Triadú, 5 de juny de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de juny de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Amb una naturalitat i un aplom envejable per un jove de la seva edat, Neymar va agafar el micròfon i va parlar davant les més de 56.000 persones que s’havien aplegat al Camp Nou per veure’l per primer cop vestit amb la samarreta blaugrana. I el crack brasiler va dir: “Bona tarda a tothom. Estic molt feliç per ser jugador del Barça i haver aconseguit  el meu somni”.

Un gest que hauria de ser absolutament normal i habitual, que una persona de fora acabada d’arribar aquí, faci l’esforç de dir les primeres paraules en l’idioma d’aquí, encara a molts ens sembla extraordinari, lloable, destacable. No m’importa si Neymar ho ha fet aconsellat per algú o ha pres la iniciativa per compte propi, el cas és que ha fet allò que ningú veuria estrany que es fes a Madrid en espanyol, a Lisboa en portuguès o a Milà en italià, parlar en la llengua de la societat que l’acull.


Neymar acaba de deixar en evidència com n’és d’impresentable que Messi, argentí criat a Catalunya des de ben petit, encara no sigui capaç d’articular quatre frases en català, o que el director esportiu del club, Andoni Zubizarreta, amb més de trenta anys de vinculació amb el Barça, encara no parli mai la nostra llengua en les seves intervencions públiques (com enyorem Txiki Begiristian en aquest sentit!).

Vull agrair a Neymar el seu gest i m’agradaria comprovar d’aquí uns mesos que no ha estat una operació per caure simpàtic d’entrada i prou. Em permeto demanar-li que faci l’esforç d’aprendre català i, un cop se senti prou segur, que es proposi usar-lo públicament tant com pugui. De moment, que continuï parlant portuguès, que els catalans l’entenem prou bé, però que no es passi al castellà tant aviat com sàpiga dir dues frases. És el millor servei que pot fer a aquest país que està a punt de fer el pas de ser un estat més de l’ONU.

I per acabar amb exemples esportius negatius referents al català, crec que el més greu de tots és el de Johan Cruyff. Una persona que tant de bé ens ha fet amb el seu estil de futbol i el seu tarannà triomfador, una persona a qui hem honorat oferint-li ser seleccionador de Catalunya, com pot haver estat sempre tan insensible amb la llengua pròpia del país?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Joan Vila i Triadú
Periodista i professor a la UAB, és membre també del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Porta dues dècades en el sector audiovisual de proximitat i en els últims tres anys ha dirigit l’empresa pública Comunicàlia. Té arrels familiars a la Catalunya Vella i llaços sentimentals amb el País Valencià, per això s’estima el país “sencer”. Tot i ser blocaire des de fa alguns anys, reconeix que no acaba de connectar amb les xarxes socials.
31/07/2013

Església i independència

17/07/2013

Espriu al carrer

03/07/2013

I amb el somriure, la revolta

19/06/2013

Un periodista a comissaria

05/06/2013

Neymar i el català

22/05/2013

Barcelona/Catalunya

08/05/2013

Chacón s'autoexclou

24/04/2013

Tres-cents anys després

10/04/2013

Arribes tard, Rubalcaba

27/03/2013

Una cadena alliberadora

Participació