La Zarzuela de les punyalades

per Josep Maria Vall, 19 d'abril de 2013 a les 23:59 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 d'abril de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan Karl Marx analitzava El 18 Brumari de Lluís Bonaparte, va sentenciar que si la història es repeteix, el que primer s’esdevé com a tragèdia, posteriorment es reprodueix com a farsa. Sembla que la monarquia espanyola, en hores baixíssimes pels seus propis errors, està entestada en donar la raó a la dialèctica marxista.

Ni la protecció que li donen els dos partits dinàstics (PP i PSOE) i la majoria de mitjans de comunicació del règim, han pogut preservar-la de la seva pròpia degeneració interna. Pel descrèdit públic que té la família reial i la convulsió social i política, aguditzada per la crisi econòmica, la situació recorda molt als mesos previs a les revolucions de 1868 i 1931, que van fer caure els borbons.


Però el fet que tot això ocorri paral·lelament la descomposició interior de la família Borbó, ens retrotreu encara més en el temps i ens porta directament a la primavera del 1808. Quan la pugna entre Carles IV i el príncep Ferran –futur Ferran VII- va desembocar en el Motí d’Aranjuez, que va forçar l’abdicació del rei en el seu fill. A principis del segle XIX, les batusses entre els partidaris de Carles IV i del príncep Ferran van ser antològiques. Aquest darrer, impacient per regnar a qualsevol preu i esperonat per la seva primera esposa, Maria Antònia de Nàpols, va conspirar incessantment contra el seu pare per forçar-ne l’abdicació. La destrucció de l’armada espanyola a Trafalfar (1805) pels britànics, va dificultar l’espoli econòmic i el domini militar de les colònies americanes. Aquest fet va incrementant la pobresa de les classes més humils, va afavorir la posterior revolta independentista a Iberoamèrica, i la decisiva invasió francesa.

Just dos segles després, enlloc de tenir la intervenció de Napoleó a les portes hi tenim la d’Angela Merkel, les classes populars pateixen com mai la crisi econòmica derivada d’un sistema salvatge i corrupte, i les darreres colònies peninsulars estan a punt d’escindir-se de les escorrialles d’aquell imperio hacia Dios. Amén. En aquesta nova farsa, Joan Carles I es presenta com la reencarnació de Carles IV, un rei afeblit i decadent però aferrat al tron fins a les últimes conseqüències. La comissionista Corinna podria tenir molts noms en aquesta història.

He dit –i sostinc- que Felip de Borbó és el príncep d’Astúries més nefast des de Ferran VII. Si bé és cert que pot tenir una alta preparació castrense i acadèmica, el seu caràcter superb i vacil·lant el fa altament manipulable per la camarilla de palacio, que avui conformen la dona i el seu entorn d’amistats. Fins i tot un cortesà com Jaime Peñafiel ha dit que “Letizia anula al príncipe” i que “conspira contra el rey”. El mateix periodista va assegurar que Felipe era “distante, caprichoso y maleducado”. O sigui, un autèntic Borbó.

El cosí de la princesa, David Rocasolano, afirma que va sotmetre’s a un avortament l’any 2002. Seria el segon, ja que el periodista Isidre Cunill va demostrar que anteriorment també havia avortat a Mèxic. La cosa no aniria més enllà si no fos que ella i el seu futur marit, sembla que van pressionar al marge de la legalitat per tal que desaparegués qualsevol rastre de l’operació, incorrent en un possible delicte. Perquè una cosa és preservar la intimitat i una ben diferent ordenar la destrucció de documentació per ocultar una presumpta irregularitat que hagués pogut impedir l’enllaç matrimonial. El poder pel poder és la motivació principal que mou als prínceps d’Astúries i (encara) de Girona.


Malgrat que la premsa del règim vulgui ocultar les tensions que hi ha dins la família reial, el cert és que la pugna interna va molt més enllà del que a priori es podria sospitar. Recentment, José García Abad ha revelat que la multimilionària fortuna oculta de Don Joan de Borbó (aquell que va voler fer creure a tothom que era un demòcrata de tota la vida i que havia viscut en la pobresa) “provocó un conflicto entre don Juan Carlos y el príncipe Felipe” però que al final “se lo repartieron a partes iguales entre ambos”. No es té constància que cap dels dos tributés aquesta morterada de diners a la hisenda espanyola.

La gran pregunta que ara ens hem de fer és si els catalans aprofitarem l’extrema debilitat de l’Estat espanyol per segar les cadenes d’una vegada, o si tornarem a caure en els mateixos errors del 1808, 1868 i 1978. Malauradament hi ha alguns nacionalistes porucs que rebutgen pronunciar-se favorablement sobre el canvi de règim, quan la història ens demostra que és durant les repúbliques quan l’estat català és més abastable, tal i com ens confirmen les fallides però decisives experiències del 1873, 1931 i 1934, de les quals emana el minso autogovern actual. La prova del cotó per saber si algú que es diu autonomista, federalista, nacionalista moderat o sobiranista gradual és o no un botifler, passa precisament per fer-lo pronunciar sobre si monarquia o república.

Així, un tapat de l’espanyolisme com Josep Antoni Duran i Lleida, fa poc escrivia: “No ens interessa el debat monarquia-república, ens interessa Catalunya”, una actualització de la buida retòrica camboniana: “Monarquia? República? Catalunya!”. Recordem que Francesc Cambó va ser el “catalanista” que va col·laborar amb la dictadura del general Primo de Rivera, el mateix que va conspirar contra la Generalitat republicana, i qui va acabar finançant el bàndol feixista a la darrera Guerra Civil. En el mateix sentit, Miquel Roca, un destacat palmer de la Real Casa ha sortit a defensar la infanta Cristina, imputada per còmplice necessària en els delictes del gendre del rei.

Si postures així ja enerven, tanta o més basarda fan els posicionaments dels socialistes catalans respecte la qüestió monàrquica. Malgrat el seu nimi discurs “federalista”, els dirigents del PSC no són ni republicans. És més, s’han convertit en un engranatge servil del mafiós règim borbònic. El seu federalisme, al costat del de Francesc Pi i Margall, Estanislau Figueras i Baldomer Lostau, és pura comèdia. Per als prohoms del republicanisme federal, a pesar de no ser separatistes, la sobirania i la llibertat del poble català eren irrenunciables.

En canvi, els pansits socialistes catalans del segle XXI, només estan pendents de la cort de Madrid. Aquests, més que defensors dels drets dels ciutadans de Catalunya, semblen els partidaris de Felipe de Borbón. Coneixen tan poc la pròpia història que són incapaços de comprendre que el federalisme, a Catalunya i Espanya, ha estat sempre republicà. Mai monàrquic. Sense anar més lluny, Pere Navarro, el primer secretari del PSC, ha recomanat l’abdicació de l’impresentable Joan Carles I. Però no per provocar l’adveniment de la Tercera República, sinó per afavorir al seu hereu, Felip de Borbó, assegurant que serà "rellevant per arbitrar els profunds canvis que requereix el nostre país" i per liderar "la transició del segle XXI". Qui sap si encara veurem a Navarro, tocat amb un tricorni de paper de diari, inspirant un nou Motí d’Aranjuez! El PSOE, un partit absolutament dinàstic, va valorar la proposta del seu soci amb la nota més curta i displicent de la seva història, titllant-la de “totalmente inadecuada”. Serà per què el PSOE és partidari del bàndol juancarlista?

Deixem-nos d’històries. Per evitar d’ensopegar una vegada i una altra contra la mateixa pedra, els catalans potser hauríem de fer-nos la reflexió de si ara, com fa gairebé segle i mig, els únics republicans federalistes es troben a Catalunya. Enguany, que commemorem el 140 aniversari de la proclamació de la Primera República i de l’Estat Català del 1873, pensem si en el permanent context de catenaggio monàrquic a Espanya, l’única manera viable per ser un ver republicà és ser independentista.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep Maria Vall
Josep M. Vall i Comaposada. Editor nascut a Gràcia (Barcelona) el 16 de juliol de 1974.
Doctorant en Història de l’Art, llicenciat en Humanitats i Diplomat en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona. També ha realitzat estudis complementaris a les universitats de Viena (Àustria) i d’Hamburg (Alemanya).
L’any 2004 va fundar l’editorial Dux, segell de no ficció en català, que publica regularment obres d’història, cultura i política catalanes.
Col·laborador ocasional de la premsa digital i comarcal, és autor dels llibres Jujol a Vallmoll, El Fòrum de les Mentides i l’obra de teatre El rei Martí, estrenada amb motiu del 600 aniversari de la mort de Martí l’Humà. L’Ajuntament de Montesquiu també va guardonar-lo amb el premi Carles M. Espinalt per una biografia sobre Pere Joan Barceló i Anguera, el guerriller Carrasclet, heroi de la resistència catalana contra Felip V i l’ocupació borbònica.
Ha estat president de la Comissió Sectorial de Cultura i conseller nacional d’ERC (2001-2005). Actualment és membre de Catalunya Sí.
05/11/2019

El 10-N més republicà

20/05/2019

Per què votar Maragall?

19/12/2018

Per la unitat estratègica independentista

22/02/2018

Un tramvia anomenat desastre

10/07/2015

Laporta s'atansa a la presidència

15/11/2013

Una consulta impossible

12/07/2013

Preparant-se pel genocidi

19/04/2013

La Zarzuela de les punyalades

16/01/2013

Operació Duran

15/09/2012

Matar Casanova

Participació