I si ho tornem a provar?

per Josep Garriga, 23 de març de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de març de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En política mai s’ha de tenir pressa. Cal dissecar les estratègies, calcular minuciosament els temps, preveure el conflictes, fixar els objectius i actuar conseqüentment però amb mà ferma. Perquè el que avui és blanc, demà pot adquirir tints foscos. I el que va començar com una autèntica comèdia de Falset –amb el polèmic i aventurer document pactat entre CiU i ERC sobre el dret a decidir i la sobirania catalana- ha acabat en amplis consensos com el del passat dimecres dia 13 al Parlament.

En aquest intricat camí han calgut una pila de votacions i un cisma al Congrés, fets fàcilment evitables amb una generosa responsabilitat de totes les parts. A uns els va afectar el deliri personalista d’anar a corre-cuita i una manca de visió estratègica –i fins i tot tàctica- impròpia de governants, que han de mesurar cada passa que donen. Els altres van haver de caure en el negre pou de la realitat espanyola i del poder central de l’Estat que sempre hem tendit a menystenir ingènuament des de Catalunya.


El quòrum bastit a partir de la proposta del PSC frena qualsevol argument des de Madrid i també des d’alguns sector catalans sobre ocurrències independentistes i odissees suïcides. Perquè el que aquí es debat, senzillament, és el dret d’un poble a decidir el seu futur. I en aquesta urna hi caben totes les opcions. Aquest era el primer pas, sobre tot perquè legalment és impecable.

Que el PSC sigui capaç de girar la truita i convèncer els seus germanastres del PSOE sobre les bondats d’un referèndum no deixa de ser un problema intern seu, no pas de las societat catalana. Potser la trompada final els farà virar cap a opcions més arriscades i carregarà de més raons si cal la resta de partits per obrir nous camins. I com no, seran arguments inqüestionables davant la comunitat internacional per una situació de bloqueig.

Però tot té el seu temps. Si hem esperat 300 anys, no ens vindrà ara de quatre dies, a no ser que la crisis i l’escanyament fiscal acabi per ofegar-nos. No és hora de crear més frustracions en una ciutadania que prou fa en sobreviure i que té la mirada posada en els polítics a qui acusa de bona part dels mals.

Això no impediria que, com a mesura de pressió, i ara que el PSC ha pujat a la barca, anem pensant en una altra gran mobilització per fer veure tothom que darrere dels 104 vots parlamentaris hi ha uns quants milers de catalans. La proposta de l’ANC de fer una cadena humana des de La Jonquera fins Alcanar pot ser original i impactant, però té el risc no només d’organització i d’infraestructura sinó també de deixar alguns territoris despenjats. I si proven d’entrar per la Diagonal, des del RACC fins al Fòrum? Tots aplegats en un mateix carrer perquè els polis-De Llanos no es tornin a descomptar?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep Garriga
Soc de Gandesa, de la Terra Alta, de la que en diuen “el país del bon vi”. Estic en el món de la comunicació des dels 20 anys, primer a Tarragona i després a Barcelona. Periodista, reciclat a consultor de comunicació, he passat per molt mitjans però finalment em vaig quedar a El País com a redactor de política. D’allí vaig volar cap a Spanair, a qui van tallar les ales. El meu vi preferit, qualsevol que porti la meva estimada “garnatxa”. He viscut a Bolívia i Nova Zelanda.
11/01/2014

Els ases no volen

28/12/2013

I ara què farà el PSC?

14/12/2013

Evitar les etiquetes

30/11/2013

Marejar la perdiu amb la consulta

16/11/2013

A mi, que no em jutgin

02/11/2013

Aguaitar al món

19/10/2013

Premsa, política i espionatge

05/10/2013

Ferir l'orgull patriòtic

21/09/2013

De telèfons, invasions i independència

07/09/2013

Benvinguts a la via de l’Ebre

Participació