El meu mestre Carles M. Espinalt

per Santiago Espot, 12 de març de 2013 a les 12:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de març de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa pocs dies que s’han complert 20 anys de la mort del professor Carles M. Espinalt (1920-1993) i he tornat ha recordar com un dia del 1987 el meu bon amic Josep Castany va dir-me que havia assistit a una conferència d’aquell que fou psicòleg i teòric de l’independentisme. Em va dir que havia quedat impressionat amb els seus conceptes i la forma que tenia de plantejar el conflicte entre  Catalunya i Espanya. El que més em va sorprendre del que m’explicava era que l’origen dels nostres mals el generava la manca de caràcter dels catalans provocat pel complex d’esclau generat pels segles de colonització espanyola. He de confessar que aquest plantejament va ferir el meu orgull dels meus vint-i-pico i poc d’anys. “Jo, un esclau?”, vaig pensar.

Si he de ser sincer aquell va ser el motiu que em va impulsar a conèixer personalment aquell personatge del qual m’havia parlat el meu amic. Va ser llavors quan, unes setmanes desprès, vaig decidir assistir a una de les seves magistrals conferències mensuals impartides a l’hotel Balmoral de Barcelona sota l’organització de la l’Associació de Practicants de la Psicoestètica que ell va impulsar. Fou també allà on vaig poder coincidir també per primera vegada amb la seva brillant deixeble Encarna Parreño que, amb el pas dels anys, va exercir també sobre mi un mestratge que mai podré oblidar.


La veritat és que el primer que em va impressionar del professor Espinalt fou la seva oratòria vibrant, incisiva i basada en uns conceptes originals i enciclopèdics. Reconec que allà vaig descobrir que una altra Catalunya era possible, i s’obria en la meva ment  un poble capacitat per assolir les més altes cotes de prosperitat i cultura. Una nació per la qual calia lluitar. Però també em mostrava la dificultat d’assolir la victòria. Encara recordo com més endavant, en el decurs d’alguna de les magistrals lliçons que em va impartir a la fantàstica biblioteca de casa seva, poc més o menys em deia: “Espot, recordeu sempre que Catalunya és un poble molt difícil políticament. Entre la nostra gent tothom te la seva pròpia recepta per independitzar Catalunya. L’individualisme dels catalans ha estat el secret per poder sobreviure com a poble, però també és l’origen de la nostra tendència a la desunió”.

La seva obsessió era la formació de nous dirigents polítics per Catalunya que, sense els tics del vençut, imprimissin un nou estil polític que aixequés la nostra moral de victòria  i estiguessin disposats a encarar-se amb Espanya . Ell només desitjava poder traspassar els seus profunds coneixements i la seva experiència a les noves generacions i que fossin elles les que assolissin l’objectiu. Els seus pronòstics sobre Catalunya eren catalogats en ple pujolisme com a exagerats i propis d’un il·luminat. Les calumnies que va haver de suportar per part de l’establishment polític i intel·lectual de la època caldria tornar-los a recuperar per veure fins a quin punt pot arribar la ignorància i la mala bava de molts dels que avui abracen la causa de l’anomenat sobiranisme. Són aquells que sempre volien “encaixar-nos” a Espanya.


A finals dels anys cinquanta i primers del seixanta del segle passat va protagonitzar un intens debat amb en Jaume Vicens i Vives, pare de la teoria del pactisme dels catalans. Estava convençut que, d’arrelar les idees vicensvivistes entre la nostra gent més destacada, ens costaria molt d’esforç poder recuperar l’autèntic caràcter dels catalans després del franquisme. Malauradament, i com ell mateix va reconèixer en alguna ocasió, no va poder evitar-ho. Sempre és més fàcil seguir les teories que justifiquen la teva derrota que no pas aquelles que t’encaren amb la realitat de poble vençut.

Ara bé, també havia deixat escrit que les idees sempre acostumen a trigar uns cinquanta o seixanta anys a germinar… i tenia raó. És avui quan veiem perfectament la impossibilitat de la convivència entre les mentalitats de Catalunya i Espanya. Com també tenim assumit que la nostra feblesa caracterològica constitueix un dels defectes que ens cal esmenar per poder conquerir la llibertat nacional. Aquestes i moltes altres eren algunes de les idees que Carles M. Espinalt va teoritzar durant més de cinquanta anys en el camp de la política. Llavors semblaven inversemblants, avui són una realitat. Al final, l’espinaltisme haurà guanyat al vicensvivisme.


En un dels seus assaigs recordo que citava una frase de Joan Fuster on el savi de Sueca  afirmava, tot referint-se a les obres de Bertrand Rusell, que alguns llibres caldria que fossin venuts a les farmàcies perquè són terapèutics per a s’ésser humà. I és ben cert. Com ho és que els llibres d’en Carles M. Espinalt caldria que ens els receptessin a tots els catalans si volem esdevenir un poble lliure.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Santiago Espot
Empresari. És autor de diversos llibres. Des de Contra el senequisme polític (1991) fins a Discursos a la Nació” (2009). President Executiu de Catalunya Acció.
07/11/2016

Avui, Madrid, Audiència Nacional

07/09/2016

Tots cap a l'esquerra

15/07/2016

O reflexionem o perdrem

10/06/2016

Bons i mals independentistes

18/05/2016

Raó i poder

19/04/2016

Koiné? Endavant!

20/03/2016

L'engany

21/02/2016

Ens deixen xiular. Gràcies, bwana…

04/02/2016

Desestabilitzar i fer caure Espanya

20/01/2016

Qui controlarà el procés independentista?

Participació