La política dels indignes

per Ricard Ribera Llorens, 7 de març de 2013 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de març de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A l'article anterior parlava de la dignitat de fer política des de la base i la vocació de servei públic, però hi ha una altra cara de la moneda que cal que identifiquem i denunciem per plantejar la nova política digne en favor de la majoria. Hi ha institucions desfasades, funcionaments de la política desconnectats de la realitat social i els partits polítics majoritaris afectats per la corrupció. Si ho connectem entre sí trobarem aquells que han aplicat les polítiques públiques en favor de l'1% de la societat amb recursos, és a dir, que han aplicat les polítiques que la minoria poderosa ha triat. Davant d'això podem reaccionar de dues maneres: renegant de la política o bé apoderant-nos de la política. La primera opció és l'avantsala de governs tècnics que segueixin treballant per l'1%, la segona és l'aposta per un procés constituent que canviï la correlació de forces econòmica i social, per tornar la política a la societat.
 
No cal repassar la muntanya de casos de corrupció que afecten a Convergència Democràtica de Catalunya, a Unió Democràtica de Catalunya, al Partit Popular, al PSC i al PSOE, ni cal recordar que ningú dimiteix, ni tenint sentències fermes. Aquests partits són corruptes en un doble sentit, per un costat són corruptes pels casos de finançament il·legal, sobres en negre, concessió d'obres a canvi de diners, espionatge, etc. Per l'altre costat pateixen de corrupció per ser els avaladors de les polítiques en favor d'una minoria, que ha fet augmentar la desigualtat fins a límits desconeguts i després han portat a la crisi sistèmica actual.
 
Gaudim d'uns polítics i d'unes pràctiques desconnectades de la societat, només ens cal posar un exemple. Fa uns dies, quan el Congrés dels Diputats va acceptar a tràmit la ILP de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca a última hora i fruit de la pressió popular, en aquell debat parlamentari hi havia convidats de la PAH a dalt de tot del Congrés, al galliner per entendre'ns. Els afectats per la hipoteca, presos per l'eufòria d'aquella petita victòria, van posar-se a cridar el càntic que els ha fet famosos, el "Sí se puede, sí se puede!" (sí que podem parar els desnonaments!), que sentim als carrers, mobilitzacions i telenotícies. El President del Congrés, exaltat, va ordenar que els desallotgessin,  uns instants després una membre de la Mesa del Congrés li preguntà  "¿'Sí se puede' qué?" i el President començà la resposta amb un "He visto yo esta mañana" i tancà el micròfon traïdor. És a dir, la diputada que preguntava no tenia ni idea de què anava això del "Sí se puede" i el senyor Jesús Posada se'n acabava d'assabentar aquell matí. Molt preocupats per la problemàtica de les hipoteques.
 
El conjunt d'institucions del règim no compleixen les expectatives i la situació en que ens movem es pot resumir de la següent manera: tenim unes pràctiques polítiques lluny dels problemes reals, acompanyades d'un bon grapat de polítics corruptes amb molt poder (d'altres, molts, la majoria, no ho són) i de polítiques públiques en favor d'uns pocs. I per si algú s'havia cregut el conte de fades, la institució més antidemocràtica de totes, la Monarquia, també es troba implicada en el cas Urdangarín. Com hi donem resposta? Deixant-ho tot igual i renunciant a la política o apoderant-nos de la política?
 
Algunes veus entre els partits afectats parlen del que s'ha de fer a partir d'ara perquè la corrupció no es repeteixi, amb una clara voluntat d'aplicar una llei de punt i final. Volen que n es miri enrere, que no s'identifiquin culpables, responsables i còmlices, no fos cas que els principals instruments polítics del règim es fessin gaire mal. Cal mirar enrere i identificar responsabilitats, donar llum en els casos de corrupció que coneixem i els que intuïm, com per exemple la corrupció al voltant de la sanitat catalana. Del contrari, serà deixar-ho tot igual, per seguir fent les mateixes polítiques de sempre després d'un rentat de cara. 
 
Renunciar a la política vol dir endinsar-nos més en donar respostes individuals a problemes col·lectius, a no preocupar-se de l'àmbit públic i deixar que vagin fent els que tenim fins ara, o el que seria pitjor, deixar lloc a governs tècnics i a la gestió privada que redueixin l'àmbit públic sota criteris de gestió empresarial. Llavors la política quedarà reduïda a personatges com Berlusconi i Beppe Grillo que participen del circ mediàtic a partir de la fortuna personal. No podem oblidar que Itàlia va patir una situació de col·lapse semblant a la nostra durant la dècada dels 90 i com han sorgit els polítics de l'antipolítica.
 
Apoderar-nos de la política vol dir enfrontar un canvi d'arrel de les institucions des de la política de carrer, entrar en un procés constituent per construir un nou règim. Per això és necessària la presa de consciència de que el problema no és la política sinó alguns polítics, les polítiques que apliquen i qui els les ordena. D'aquesta presa de consciència se'n ha de derivar la participació (mobilitzacions, desobediència civil, sindicalisme honest, marees en defensa dels serveis públics, banca ètica, consum responsable,...) i la conseqüent articulació política. Cal forçar un canvi institucional en un sentit democràtic, republicà, participatiu i transparent,no es pot quedar en una nova constitució i poca cosa més (no vull imaginar un República Presidencialista encapçalada pel Senyor Aznar). 
 
Cal recuperar l'àmbit públic i la implicació de la societat per canviar la correlació de forces en les diferents facetes del poder, que la política recuperi el seu àmbit social i que pugui controlar l'economia, per dissenyar-la de manera diferent, al servei de les persones, de la majoria. Tots aquests canvis són necessaris a Espanya, però tinguem-ho clar, també ho són a Catalunya, sigui independent o federada, la corrupció i les polítiques en favor d'una minoria es donen a Catalunya i no desapareixeran soles si assolim un nou estatus sense retocar les relacions de poder.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Ricard Ribera Llorens
Politòleg manresà, il·lusionat per construir alternatives en comú. Militant de Comunistes, coordinador d'Esquerra Unida i Alternativa al Bages i membre de Fem Manresa. Segueix-lo al twitter: @ricardribera
06/07/2022

Conflicte i organització en un món canviant

11/05/2020

La gestió privada en el cor del sistema públic de salut

23/05/2019

El vot útil per una Manresa plena de vida

29/10/2017

República, contradiccions i somriures

22/11/2014

Participar per la ruptura

01/09/2014

Guanyar Manresa

29/08/2013

La importància de pensar en el POUM

07/03/2013

La política dels indignes

13/01/2013

La dignitat de fer política

09/12/2012

Un federalista despistat

Participació