Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Més enllà de l'Ebre

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 28 de febrer de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de febrer de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Encara, avui, quan se suposa que hem estudiat una mica de geografia elemental, hi ha qui, per referir-se a les terres peninsulars ja situades fora del país, diu “més enllà de l’Ebre”. I qui ho diu, queda descansat, fresc, tranquil, com si res. Convençut que la frase té una precisió de delimitació territorial del tot impecable. Doncs, no. Perquè “més enllà de l’Ebre”  hi ha les comarques del Montsià i la Terra Alta, mig Baix Ebre i un bon tros de la Ribera d’Ebre, amb municipis com Amposta, Gandesa, Móra d’Ebre, Horta de Sant Joan, Sant Carles de la Ràpita o Alcanar, entre unes desenes més. Posats a ser una mica més precisos, l’expressió “més enllà del Cinca” s’acostaria més a una certa delimitació del nostre espai cultural. Però em temo que, durant temps, els manuals de geografia seran poc utilitzats i es continuarà emprant la fórmula barceloninocèntrica ara hegemònica.

Mentrestant, Emigdi Subirats, de Campredó (Baix Ebre), acaba de presentar, no fa gaire, la biografia del gran poeta tortosí Gerard Vergés. L’obra ha estat publicada per Onada Edicions, una editorial situada a Benicarló (Baix Maestrat), ja al País Valencià, en la seva col·lecció Gent Nostra. Es tracta d’una iniciativa editorial al servei d’aquesta terra de cruïlla que configuren el sud del Principat, el nord valencià i el Matarranya, una realitat humana i cultural que sovint passa desapercebuda als ulls de molta gent. Són 27 els municipis d’aquest àmbit, pertanyents a tres comunitats autònomes distintes, els que van constituir la Taula del Sénia (2006), prenent com a referent el riu que mai no ha estat frontera, sinó pont entre els que viuen a banda i banda de les seves ribes. L’arc polític més divers hi és representat, perquè la realitat quotidiana s’imposa als tòpics i prejudicis.


El bisbe de Tortosa continua tenint el seu àmbit entre alguns pobles del sud del Camp de Tarragona i el nord del País Valencià. I són moltes les persones al nord i al sud del Sénia que, sense ser tortosins, sinó vinarossencs o benicarlandos, han nascut a Tortosa, al seu hospital de referència, l’hospital de la Cinta. I els xiquets del Rossell (Baix Maestrat) van a estudiar al municipi montsianenc de la Sénia, mentre des de Ràdio Ulldecona, l’informatiu regional parla, dia rere dia, d’aquesta regió real que no surt als mapes: Alcanar, Peníscola, Vinaròs, tot barrejat perquè forma fart de la mateixa quotidianitat propera. Les festes majors encara mobilitzen gent d’uns municipis a uns altres, passant amb naturalitat per damunt de les fronteres locals, provincials i autonòmiques. I la cultura popular no té dubtes, com recorda aquesta corranda vinarossenca que fa un recorregut per les ermites de l’entorn: “Ni sant Bartomeu de Benicarló, ni lo Remei d’Alcanar, li arriben als collons de Sant Sebastià!”.

Però, aquests territoris tan propers, tenen mot mala comunicació i un dèficit important d’infraestructures, malgrat ser el punt neuràlgic, central, de l’àrea continental dels Països Catalans i, doncs, lloc de pas imprescindible per a la nostra activitat econòmica, tan interior, com exportadora. Els trens han de reduir-hi velocitat i perdre-hi temps, perquè la doble via fèrria desapareix al llarg d’una quarantena llarga de quilòmetres per fondre’s en una de sola, un sol carril per on passen mercaderies i passatgers, amunt i avall, esperant l’un que acabi de circular-hi l’altre. L’autovia gratuïta que, ve del nord, s’atura a l’Hospitalet de l’Infant i ja no té continuïtat més avall, cap a les Terres de l’Ebre. I la que puja de València s’atura a Vilanova d’Alcolea, però no més amunt. El tram l’Hospitalet-Castelló és un tram fosc de la xarxa viària, per la seva pesantor circulatòria i la manca d’agilitat en el trànsit, encara per l’interior d’uns quants municipis, com abans. La carretera dita “nacional”, generalment col·lapsada, és de tot excepte precisament “nacional”, i més ara que la crisi és un factor dissuasiu per a agafar l’autopista de peatge... Oxigenar les Terres de l’Ebre, de nord a sud, desdoblant la C-12 i la 240 que va cap a l’Aragó, serien mesures imprescindibles per donar una sortida més sensata a la producció d’aquestes terres i a la circulació de passatgers.


Només una certa ingenuïtat pot reduir la consciència de la marginació a un simple anticentralsime barceloní o valencià que, òbviament, d’alguna manera hi és. Massa lluny de Barcelona, les Terres de l’Ebre, a massa distància de València, el Maestrat i els Ports, mai no han estat assumides com una prioritat nacional, plenament. Però és evident que la pèssima comunicació de persones, mercaderies, idees i llengua, amunt i avall, no és cap casualitat, per més que impedir-ne el trànsit fluid sigui un desastre per a l’activitat econòmica, de tot l’eix mediterrani, no sols el catalanoparlant. Les infraestructures del transport i la comunicació són un dels factors essencials d’articulació nacional en una societat moderna. I les grans obres, en aquest àmbit, no es decideixen ni des de Barcelona, ni des de València, sinó des de Madrid. I a Madrid no hi ha cap interès a facilitar una relació natural i àgil, regular, entre el País Valencià i Catalunya, sinó justament tot al contrari. Per això són tan bones i ràpides les connexions per tren i per carretera entre Madrid i València i tan dolentes entre València i Barcelona. Per això pot anar-se uns quants cops al dia, amb tren de gran velocitat, de la capital catalana a l’espanyola, però no de Barcelona a València i viceversa. Tot està pensat perquè ens relacionem amb ells, de manera ràpida i còmoda, però no pas perquè ho fem entre nosaltres mateixos. Més enllà de l’Ebre? Més enllà de l’Ebre hi ha una mateixa gent.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
19/02/2020

Renunciar a la llengua

12/02/2020

​Arriba l'amnistia

05/02/2020

Dol per Steiner

29/01/2020

Es fa llarg esperar

22/01/2020

Trampejant Trapero

15/01/2020

Memòria de la Canigona

08/01/2020

Dotze pinzellades

01/01/2020

​Mirant la història

25/12/2019

Formes i Estat

18/12/2019

LOAPA telefònica

Participació