Sobirania i miracles

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 21 de febrer de 2013 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de febrer de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ja fa temps que ho he sentit a dir, però ara l’afirmació és més estesa. Em refereixo a la contundència absoluta amb què s’assegura que, amb la sobirania, aquest país faria meravelles. He de dir que, en bona part, comparteixo el missatge de fons, en el sentit que en una Catalunya independent les coses anirien, en línies generals, millor que ara. Però d’aquí a sostenir que aquest país seria xauxa hi va un bon tros. Sentint, però, algunes defenses abrandades de la independència, fa tot l’efecte de poc rigor en l’exposició d’algunes tesis, talment com si la sobirania fos, Foix dixit, “la clau que obre tots els panys” i que resol absolutament tots els problemes. Vull dir que el simple fet de ser independents no resol, d’entrada, tots els problemes, ni econòmics, ni socials, ni lingüístics, ni culturals, ni segurament de cap altra mena. Si així fos, com sigui que la majoria de països del món són ja independents, resultaria, per tant, que a la majoria de països del món no hi hauria grans problemes i, com és sabut, no és ben bé el cas.

Hi ha uns aspectes simbòlics, de visualització de poder polític, que sí que, òbviament, queden resolts, a l’instant, en el moment en què aconsegueix la sobirania un poble que fins aquell moment no l’havia tinguda. Em refereixo al reconeixement internacional, la presència en determinats organismes i institucions polítiques, econòmiques, culturals i esportives, les ambaixades, la diplomàcia, etc. Però, aquesta satisfacció diguem-ne “patriòtica” inicial omple el cor, però no l’estómac. Per dir-ho en versos de Joan Fuster, en els quals prega per Catalunya: “ni terra ni cançó/ pa que més val”. En l’àmbit de la llengua, posem per cas, difícilment hi haurà gran avenços o canvis en profunditat si no hi ha, alhora, canvis en l’actitud i els usos lingüístics dels catalanoparlants, per més que un nou marc legal afavoreixi molt més la presència pública de la llengua. La història té exemples en diverses direccions, perquè no és un canvi de conseqüències automàtiques. Així, els països llatinoamericans van arribar a la independència d’Espanya, però van perdre la seva llengua com a idioma nacional i, a la mateixa Irlanda, el gaèlic es troba en una posició purament testimonial, tot i ser independents del Regne Unit. En canvi, Malta, des del 1964, ha recuperat l’ús públic del maltès, amb força, i Israel, amb gent de totes les procedències lingüístiques més variades, ha aconseguit, del 1948 ençà, que l’hebreu sigui l’idioma nacional públic i comú, el punt de trobada inqüestionat, per damunt dels diferents usos lingüístics domèstics que es produeixen en aquell país mediterrani.  


Per a què serveix, doncs la independència? La independència serveix per a ser independents. Dit així sembla una bajanada, però no ho és en absolut. De fet, només la independència permet a un poble ser ell mateix, no sols lingüísticament i culturalment, sinó nacionalment, vull dir com a país, perquè és l’únic marc en que un poble sencer, tota una societat, pot demostrar les seves capacitats, qualitats i potencialitats. Des d’aquest punt de vista, la independència és el gest màxim de responsabilitat que pot fer un poble, perquè fa dependre d’ell, i només d’ell mateix, totes les decisions que adopti, els seus encerts i els seus errors. La independència fa un poble únic responsable d’ell mateix i posa fi a la figura de l’enemic exterior, tan valorada i utilitzada per tots els nacionalismes. La independència és un gest de maduresa cívica, de plenitud de facultats col·lectives. Fa possible que aprenguis dels errors i els esmenis, que prenguis riscos com a poble i no que altres posin el teu poble en risc. Per això jo vull la independència de Catalunya, pel goig de la llibertat, la responsabilitat, la maduresa, perquè ja som prou grans per governar-nos nosaltres mateixos i no resignar-nos que ens malgovernin d’altres. Però, jo, la independència la voldria igual encara que tingués la certesa de no viure millor, que, dit sigui de passada, no la tinc en absolut, sinó que estic convençut que sí que viuríem millor. Perquè vull que aquest país meu sigui, com escrivia Espriu, “no gos mesell, sinó l’únic senyor”.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
05/08/2020

Equivocar-se de República

22/07/2020

Control del territori

08/07/2020

97, al peu del canó

24/06/2020

Països Catalans

10/06/2020

Arquebisbessa de Lió

27/05/2020

La bandera

13/05/2020

Descobrir país

29/04/2020

​Gràcies a la cultura

15/04/2020

Literatura popular catalana

01/04/2020

La fita

Participació