Ciudadanos, sense màscara

per Víctor Alexandre , 19 de gener de 2013 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
És gratificant veure l’estat de nervis de Ciudadanos davant la fermesa de Catalunya en el seu camí cap a la independència, ja que fa que es mostri com el que realment és: un partit ultranacionalista espanyol, antidemocràtic i violent. Ultranacionalista, perquè Franco n’estaria molt orgullós; antidemocràtic, perquè pretén impedir que el Parlament de Catalunya celebri un debat sobiranista i demana al govern espanyol que suspengui l’autonomia; i violent, perquè l’emmordassament d’un país i l’eliminació de les seves institucions democràtiques són una agressió intolerable. Sí, ja sabem que l’article 155 de la Constitució espanyola ho permet. Però que un article sigui legal no significa que sigui democràtic. Hi ha altres articles a l’esmentada Constitució que també són vergonyosament antidemocràtics, com ara el número 2 i el primer punt del 8 i del 145.

Però, com diem, els nervis traeixen Ciudadanos i el fan caure en els seus propis paranys, ja que, mentre banalitza el debat sobiranista dient que tindrà “el mateix valor que si el Parlament de Catalunya declarés la guerra a Líbia o que l’Ajuntament de Barcelona declarés la guerra a Malta”, no s’està d’afirmar que constitueix “un cop a l’estat de dret” i de demanar la suspensió de l’autogovern. Això ens aboca a una pregunta i a una resposta immediates: com és que per a Ciudadanos el fet d’enraonar ha de ser “castigat” retornant Catalunya a l’estatus que tenia en el règim de Franco? Doncs perquè Franco, com Ciudadanos, també deia de què es pot parlar i de què no. Franco, com Ciudadanos, també era al·lèrgic a la paraula “parlament”. Franco, tanmateix, era força més coherent que Ciudadanos, ja que, a diferència d’aquests, mai no va ser parlamentari.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Víctor Alexandre
És escriptor i periodista i treballa en assaig, conte, novel·la i dramatúrgia. En dramatúrgia ha estrenat: Èric i l’Exèrcit del Fènix, Teatre Borràs de Barcelona (2007); Trifulkes de la Katalana Tribu, Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (2012); Onze.Nou.CATorze (1714), Born i Festival Grec (2013-2014); i Taula rodona, o la joia de ser catalans (coautor amb Pere Calders), Casal de Cultura de Valldoreix (2013). En conte i novel·la ha publicat: El somriure de Burt Lancaster, Set dones i un home sol (Premi Mercè Rodoreda), Una història immoral i Cor de brau. I en assaig: Jo no sóc espanyol, Despullant Espanya, Despullats (amb Joel Joan), Senyor President, El cas Carod, La paraula contra el mur (Premi d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? i Nosaltres, els catalans. Els seus darrers llibres són La independència explicada al meu fill (2014) i les obres teatrals La joia de ser catalans (2015) i Abans que pugi el teló (2016).

A Twitter: @valex_cat.
21/12/2016

Les declaracions de Mercè Conesa

23/11/2016

Apallissar demòcrates, delicte impune a l'estat espanyol

26/10/2016

El nacionalisme espanyol d'Àngel Ros

18/09/2016

La Fiscalia espanyola contra la llibertat d'expressió

19/08/2016

Feixisme i homofòbia, una parella enamorada

23/07/2016

L'augment de la catalanofòbia

25/06/2016

Petit recull de sentències espanyolistes frustrades

28/05/2016

Per a Batet, el GAL no era terrorisme

30/04/2016

El Sant Jordi de Ciudadanos i PP

02/04/2016

El franquisme i el seu monument de Tortosa

Participació