El «no problema» de la llengua

per Francesc Puigpelat    , 17 de gener de 2013 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ha sorgit tot un sector d’opinadors que pretenen situar-se sobre el bé i el mal, en algun punt intermig entre el catalanisme i l’espanyolisme. De vegades, donen bons arguments, però sovint també plantegen les coses de forma tramposa. És el cas del sempre interessant Antoni Puigverd, que fa uns dies plantejava el problema de la suposada divisió de la societat catalana ocasionada pel sobiranisme. Deia, literalment: “Aquests equilibris s'estan trencant en els espais que encara no es veuen: els espais privats. Són moltes les anècdotes que s'expliquen d'amics, parents, coneguts i saludats que, acostumats a cedir, ara topen i s'enutgen”.

Pel context, dedueixo que Puigverd va referència a l’ús de les llengües i, en concret, al canvi de llengua. El que vindria a dir és que cada cop hi ha més conflictes en converses en les quals hi ha algú que no consenteix a canviar de llengua, de forma que es generen problemes que, abans, no solien existir. Puigverd s’abona a un tòpic molt repetit: aquell segons el qual no hi ha problema de llengües a Catalunya, i que explica que Catalunya és un país bilingüe que s’autoregula per a satisfacció de tothom.


Llàstima que aquest tòpic tan estès sigui rigorosament fals. No existeix el suposat “no problema” de la llengua. Hi ha un problema claríssim: que Catalunya no és una societat bilingüe, sinó una societat amb un tres grups: calatanoparlants bilingües, castellanoparlants bilingüe i castellanoparlants monolingües. El tercer grup és molt nombrós i és el que destrossa tot el suposat equilibri harmòmic. Tothom sap que, davant d’un castellanoparlant monolingüe, la immensa majoria dels catalanoparlants canvia de llengua.

O sigui que allò de l’”exemplar convivència entre les dues llengües” o del “Catalunya és una societat bilingüe” és mentida. Hi ha un problema. I potser el que Puigverd ha detecta és que darrerament hi ha més persones que n’estan tipes, d’aquesta permanent submissió a la llengua castellana, i generen conflictes privats exercint dels catalanoparlants monolingües davant dels castellanoparlants monolingües.
On Puigverd no té raó és en assenyalar que aquest canvi atempta a un suposat equilibri idíl·lic que fins ara hi havia entre català i castellà. No. El que passa és que es posa de manifest, de manera ben clara, que el suposat “no problema” de les llengües era, en realitat, un enorme problema que ningú no gosava mirar a la cara.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Puigpelat    
Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista. Ha publicat una vintena de llibres, entre els que destaquen Els últims dies del general Prim (2014), El retorn de Macbeth (2013), Faust, el Terrorista (2010), Els Llops (premi Carlemany, 2005) i Apocalipsi blanc (premi Josep Pla 1999). Quant a literatura infantil i juvenil, és autor de Romeo i Julieta. Segona part (2014), El nen que va xatejar amb Jack Sparrow (2015) i coautor de la col·lecció Monday & May. Ha escrit anteriorment a El País, La Vanguardia, El Periódico i l'Avui, entre altres mitjans.
09/02/2017

Al procés li cal Trump

26/01/2017

No ha servit de res

12/01/2017

El nacionalisme espanyol i el referèndum

29/12/2016

Catalunya Nord, França i la immaduresa

15/12/2016

La «nacionalitat» catalana i el «diàleg»

01/12/2016

El (futur) èxit del PSOE a Catalunya

17/11/2016

L'establishment, Trump i la CUP

03/11/2016

Rufián i el guerracivilisme espanyol

20/10/2016

L'encerta Rajoy amb el «ya se cansarán»?

06/10/2016

El mite del 48% i els toros

Participació