GAL mediàtic? I què més!

per Roger Palà, 8 de gener de 2013 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Conjura policial contra el soberanismo. Aquest impactant titular encapçalava fa poques setmanes un reportatge del diari El País en què el rotatiu explicava que diversos agents de la policia espanyola haurien elaborat una sèrie d'informes anònims per tal d'atribuir a polítics, jutges i periodistes catalans delictes que no haurien comès. Aquesta “conspiració policial”, que es trobaria fora del control del ministeri de l'Interior, seria la font de les informacions publicades pel diari El Mundo segons les quals Artur Mas i la família Pujol tindrien comptes a Suïssa o Liechtensteien. La història ha aixecat polseguera. CiU ha exigit responsabilitats per les accions “alegals” de la policia, ERC ha dut el tema al Congrès,  l'exconseller Joaquim Nadal (PSC) ha demanat dimissions al govern espanyol i Carme Forcadell, presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana, ha parlat de “joc brut de l'Estat”. L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, va comparar en una piulada a Twitter la suposada actuació d'aquests policies amb el GAL. De fet, l'expressió “GAL mediàtic” s'ha normalitzat entre els opinadors afins a la federació per referir-se a les informacions del rotatiu de Pedro J. Ramírez.

És lícit afirmar, però, que el president Mas, CiU o el sobiranisme català són víctimes de l'acció de quelcom similar al GAL? Fem una mica de memòria. Els denominats Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL) van ser una banda armada parapolicial que va comptar amb suport polític i fons econòmics de l'Estat espanyol per practicar el terrorisme d'Estat contra ETA i allò que alguns mitjans denominen “el seu entorn”. El GAL va ser operatiu entre 1983 i 1987 i va cometre un total de 27 assassinats (22 dels quals van quedar impunes). El cas més conegut va ser el dels militants d'ETA José Lasa Arostegui i José Ignacio Zabala. Ambdós van ser segrestats per un escamot del GAL a Baiona, assassinats d'un tret al cap i enterrats en calç viva a Busot (l'Alacantí). No se'ls va poder identificar fins més de deu anys després. Els GAL empraven el segrest i la tortura, col·locaven artefactes explosius i vehicles bomba i disparaven metralladores i pistoles de veritat. La justícia va demostrar que en els seus crims hi havien estat implicats alts responsables polítics i policials de l'època, com el ministre espanyol de l'Interior José Barrionuevo, el secretari d'Estat per la seguretat Rafel Vera, el cap de la lluita antiterrorista Francisco Álvarez o el comissari de policia José Amedo o el general de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo, entre molts d'altres.


Les mentides que està llançant El Mundo contra el president Mas i alguns dels principals dirigents de CiU són execrables. Dit això, afirmar que el sobiranisme està sent víctima de quelcom similar al GAL és passar-se de frenada. Comparar el GAL amb els informes policials falsos contra Mas és una manca de respecte cap a totes les víctimes del terrorisme d'estat: hi ha una petita diferència entre posar bombes i filtrar brossa a diaris de la caverna. Les dues coses són il·legals i condemnables, però una és molt més greu que l'altra. Al mateix temps, per parlar en propietat hauríem de ser conscients que més que un “GAL mediàtic” contra el sobiranisme això d'El Mundo és un “GAL mediàtic” contra CiU i Artur Mas. El sobiranisme, per sort, va molt més enllà que el president i el seu entorn, i encara que Pedro Jota pensi que atacant Mas afebleix tot l'independentisme, el poble català –com va quedar demostrat el passat 25 de novembre– és prou intel·ligent com per no combregar amb aquesta roda de molí.

L'ús del concepte “GAL mediàtic” per part dels creadors d'opinió de la dreta no és gens casual. Sabedors que les tesis dels partidaris de l'estat propi han esdevingut socialment majoritàries, els arquitectes del discurs de CiU, en el seu gir des de l'autonomisme cap a postulats sobiranistes, han desplegat durant els últims anys una campanya de cooptació de l'univers simbòlic, el llenguatge i la mitologia de l'independentisme clàssic. I en aquest terreny, tot allò que faci referència al conflicte basc té una força molt important i desperta complicitats atàviques. Comptat i debatut, però, l'estratègia de victimització de la federació grinyola una mica. Demanar que el poble tanqui files amb el líder davant de denúncies falses de corrupció pot funcionar per caçar algun vot patriòtic despistat, però si tens la seu embargada per pagar la fiança pel cas Palau i el president del teu grup parlamentari està presumptament implicat en el cas ITV potser és una mica arriscat jugar aquesta carta.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Roger Palà
Barcelona, 1978. Periodista i cooperativista, impulsor del digital Crític, especialitzat en periodisme d'investigació. Ha estat cap de redacció de la revista Enderrock i ha col·laborat amb mitjans com la Directa, El Triangle, la revista El Temps i el diari El Punt Avui. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat. Ha coordinat durant quatre anys l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics. És autor del recull d'articles Mots incendiaris (Lo Diable Gros, 2012). A Twitter: @rogerpala.
15/02/2021

Res està escrit

11/11/2019

Tres escenaris després de l’ascens de Vox

27/05/2019

S’atrevirà ERC a pactar amb els Comuns?

28/04/2019

O govern de l’Íbex o pacte de l’esquerra plural

24/01/2017

La dreta independentista: una hegemonia esberlada

10/01/2017

Les incògnites sobre Artur Mas

27/12/2016

Els Mossos, el procés i el dia «D»

13/12/2016

No pensis en uns pressupostos

29/11/2016

Memòria crítica del govern dels millors

15/11/2016

ERC i «comuns»: incomprensible distància

Participació