ERC no és CiU

per Roger Palà, 11 de desembre de 2012 a les 00:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de desembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Arran dels possibles acords entre CiU i ERC, han sovintejat dues reaccions de signe oposat que coincideixen en un punt: assenyalar que entre aquestes dues formacions polítiques no hi ha a la pràctica cap diferència. Per una banda, els opinadors de l'òrbita convergent s'han afanyat a destacar els punts de trobada de CiU i ERC en l'àmbit nacional, amb l'objectiu de convèncer els republicans que cal fer un “govern fort” per tirar endavant la consulta. A l'esquerra, des d'entorns d'ICV-EUiA i la CUP, s'ha criticat que ERC es plantegi fer president a Mas assumint de facto la política de retallades i destrucció de l'estat del benestar. “ERC i CiU són el mateix”, “ERC ha assumit el discurs de les retallades”, “ERC és de dretes”... Comentaris d'aquest tipus han proliferat a les xarxes socials. L'escriptor Julià de Jòdar, que tancava la llista de la CUP per Barcelona, fins i tot ha anat més enllà, afirmant a Twitter que CiU i ERC comparteixen un mateix cos electoral que fluctua depenent del context polític del moment.

Més enllà d'aquest seguit d'opinions i comentaris, però... Són CiU i ERC realitats polítiques i socials tan semblants? Per tal d'analitzar quins segments de la població representen cadascuna podem recórrer les dades que ofereix el sondeig d'opinió realitzat de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB de l'any 2011. A l'hora de definir-se en l'eix ideològic, per exemple, un 87% dels votants d'ERC afirmen estar entre el centre esquerra i l'esquerra, essent majoria (un 65%) els que s'ubiquen nítidament a l'esquerra. Pel que fa a CiU, tan sols un 9% dels seus votants se situen en aquest àmbit. La majoria afirma ser de centre (45%) o de centre esquerra (17%). Les diferències també són notables quan ens fixem en quina opinió tenen d'algunes institucions rellevants. Els votants de CiU donen de mitjana a l'esglèsia catòlica una puntuació de 4,5 sobre 10 (la més alta, per damunt fins i tot dels votants del PP) i els d'ERC, en canvi, només d'un 2,8. Als sindicats, els votants d'ERC els atorguen un 3,88 sobre 10 (la puntuació més alta, per damunt fins i tot dels d'ICV) i els de CiU d'un 3,22. On no hi ha gaires diferències, en canvi, és en la opinió sobre si l'estat ha d'intervenir en l'economia. En un rànquing de l'1 al 5, essent 1 la màxima intervenció estatal i 5 el lliure mercat absolut, els votants de CiU se situen en un 2,9 i els d'ERC en un 2,8. Passa, però, que la resta de partits graviten més o menys en la mateixa òrbita: el PSC en un 2,6 i ICV en un 2,3. També és interessant fer un cop d'ull al capítol d'afinitats amb altres formacions polítiques. Per exemple: un 39% de votants d'ERC se senten “molt o bastant propers” a ICV. En canvi, només un 25% diuen sentir-se “molt o bastant propers” a CiU, per un 30,6% que afirmen sentir-s'hi “bastant o molt distants”. La cosa és recíproca: només un 13,5% dels votants de CiU diuen sentir-se “propers o molt propers” a ERC, i en canvi, un 44% afirmen estar “bastant o molt distants” dels republicans.


No es pot dir a la lleugera, doncs, que CiU i ERC siguin el mateix. Més enllà de la seva praxis política concreta, representen interessos diferents i de vegades contraposats. Per això republicans i convergents són conscients que qualsevol acord al que pugin arribar serà sempre complex i difícil, per no dir contranatural. ERC acull al seu sí moltes i diverses sensibilitats, des de l'esquerra liberal fins a la socialdemocràcia passant per algun que altre comunista o llibertari. Mai ha estat, és cert, un partit d'esquerra radical: ha representat a les classes populars i mitjanes d'aquest país, en molts casos gent d'ordre, però sempre prenent partit del costat de la justícia social i la llibertat. Assenyalar les contradiccions i les renúncies dels republicans és un bon exercici, però cal fer-ho amb una mica de traça. Alguns comentaris carregats de tòpics i apriorismes freguen el ridícul. Les urnes han col·locat a ERC en una disjuntiva difícil i inesperada. El seu mandat és doble: garantir que el referèndum es fa i salvar l'estat del benestar. Si una cosa va en detriment de l'altra s'arrisquen a sortir escaldats. Un acord que no inclogui una data de consulta pròxima en el temps i un gir explícit de CiU en matèria econòmica seria molt difícil d'explicar i pot abocar ERC a l'enèsima travessa del desert. En tot cas, qui no arrisca res segur que no guanyarà mai.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Roger Palà
Barcelona, 1978. Periodista i cooperativista, impulsor del digital Crític, especialitzat en periodisme d'investigació. Ha estat cap de redacció de la revista Enderrock i ha col·laborat amb mitjans com la Directa, El Triangle, la revista El Temps i el diari El Punt Avui. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat. Ha coordinat durant quatre anys l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics. És autor del recull d'articles Mots incendiaris (Lo Diable Gros, 2012). A Twitter: @rogerpala.
15/02/2021

Res està escrit

11/11/2019

Tres escenaris després de l’ascens de Vox

27/05/2019

S’atrevirà ERC a pactar amb els Comuns?

28/04/2019

O govern de l’Íbex o pacte de l’esquerra plural

24/01/2017

La dreta independentista: una hegemonia esberlada

10/01/2017

Les incògnites sobre Artur Mas

27/12/2016

Els Mossos, el procés i el dia «D»

13/12/2016

No pensis en uns pressupostos

29/11/2016

Memòria crítica del govern dels millors

15/11/2016

ERC i «comuns»: incomprensible distància

Participació