Bono i les identitats compartides

per Francesc Puigpelat    , 16 de novembre de 2012 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de novembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
José Bono va agafar ahir el fil de Marcelino Iglesias per posar al mateix sac l’independentisme i el nazisme. “Quan a Alemanya va començar a ser sospitós tenir dues identitats, la catàstrofe que tots lamentem s’acostava”, va dir. No val la pena refutar la comparació. En canvi, és interessant és remarcar total incongruència de Bono quan intenta pontificar sobre el que significa tenir “dues identitats”.

Vegem-ho. Cal aclarir que el tema de les identitats múltiples es pot mirar des de dos punts de vista: el legal i el sentimental. I que no convé barrejar-les. Si mirem el que és la identitat des del punt de vista legal, els catalans no tenim dues identitats, sinó una: som espanyols. O no recorda Bono aquell dirigent de la Federació Espanyola de Patinatge brandant a Reno el DNI espanyol per argumentar que els jugadors de hoquei catalans només podien jugar partits internacionals amb Espanya? Ho recorda?


No sé què predica tant Bono sobre identitats compartides, quan el nacionalisme espanyol les ha negades sempre. Ni l’Estat ni la Constitució no accepten que els catalans tinguem dues identitats. En tenim una: l’espanyola. I la tenim sense matisos. A Escòcia, per exemple, hi ha matisos des del moment hi ha seleccions escoceses de futbol o de rugbi. A Catalunya, res de res.

I ara, mirem-nos les identitats múltiples ara des de l’altre punt de vista: el sentimental. També en això Bono la pífia. Si del que es tracta de sentiments, els hipotètics habitants d’una Catalunya independent, legalment catalans, podrien sentir-se també espanyols sentimentalment, sense cap problema. A Catalunya hi tenim àmplia experiència, en aquesta qüestió: molts catalans hem estat sempre legalment espanyols, i en canvi ens hem sentit catalans. On hi ha la incompatibilitat? Si una persona pot sentir-se catalana tenint passaport espanyol, per què una persona no podria sentir-se espanyola tenint passaport català? Què passa? És que els que se senten espanyols tenen la pell més fina? No saben discernir els sentiments dels papers?

Tot el despropòsit i la incongruència de les declaracions de Bono només posa de manifest una cosa: que l’expresident del Congrés espanyol no té ni la més remota idea del que és tenir dues identitats. Ell només en té una i només en concep una: és espanyol. I punt.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Puigpelat    
Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista. Ha publicat una vintena de llibres, entre els que destaquen Els últims dies del general Prim (2014), El retorn de Macbeth (2013), Faust, el Terrorista (2010), Els Llops (premi Carlemany, 2005) i Apocalipsi blanc (premi Josep Pla 1999). Quant a literatura infantil i juvenil, és autor de Romeo i Julieta. Segona part (2014), El nen que va xatejar amb Jack Sparrow (2015) i coautor de la col·lecció Monday & May. Ha escrit anteriorment a El País, La Vanguardia, El Periódico i l'Avui, entre altres mitjans.
09/02/2017

Al procés li cal Trump

26/01/2017

No ha servit de res

12/01/2017

El nacionalisme espanyol i el referèndum

29/12/2016

Catalunya Nord, França i la immaduresa

15/12/2016

La «nacionalitat» catalana i el «diàleg»

01/12/2016

El (futur) èxit del PSOE a Catalunya

17/11/2016

L'establishment, Trump i la CUP

03/11/2016

Rufián i el guerracivilisme espanyol

20/10/2016

L'encerta Rajoy amb el «ya se cansarán»?

06/10/2016

El mite del 48% i els toros

Participació