Majoria nacional

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 15 de novembre de 2012 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de novembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els processos d’emancipació nacional no són mai viables si no compten amb el suport d’una majoria nacional clara i evident. Així ho indica una observació elemental a allò que s’ha esdevingut al llarg dels segles i ho sabem prou bé, nosaltres mateixos, amb un simple cop d’ull a la nostra història. Els moviments col·lectius van, de vegades, molt lents, sobretot quan s’acompanyen de canvis de mentalitat en el si de la societat, però, en ocasions, una conjunció de factors, amb algun d’inesperat, fa que totes les dinàmiques puguin accelerar-se. És el que ha passat ara, amb la crisi econòmica, que ha fet prendre consciència de la inviabilitat de la dependència a molta gent que, fins fa quatre dies, no ho havia ni imaginat.

Al llarg de tot un segle, el catalanisme d’esquerres ha estat federalista i el catalanisme conservador s’ha esforçat per canviar Espanya, intervenir-hi i influir en la seva política. L’un i l’altre han fracassat, perquè a Espanya no hi ha ningú que es vulgui federar amb nosaltres i, també, perquè allà no tenen la més mínima intenció de compartir estat amb ningú que no siguin ells i, doncs, no accepten cap influència o intervenció externa. Al llarg de cent anys, l’independentisme ha estat tan existent com, alhora, minoritari. Tant és així que el 1989 el Parlament, per primer cop en la nostra història nacional, votava una resolució sobre la independència de Catalunya que només va comptar amb tres vots a favor (Àngel Colom, Miquel Pueyo i jo), sobre un total de 135...


Al llarg de dues dècades, les coses han anat canviant prou com perquè ara siguem en un punt molt avançat del camí. I és obvi que l’independentisme ha crescut gràcies a la incorporació que hi han fet persones, col·lectius i partits polítics que, fins ara mateix, hi estaven en contra i, fins i tot, n’havien combatut i menyspreat la idea, constantment. Però, a una majoria nacional que defensi la independència, tan sols s’hi pot arribar a partir de les noves adhesions provinents dels que no han estat independentistes en sa vida, ja que, altrament, continuaríem sent minoria. Cal, doncs, que els independentistes de tota la vida estiguem contents amb els nous companys de viatge cap a la llibertat, perquè això vol dir que les nostres idees, finalment, han acabat imposant-se a les consciències i triomfant. Sense sumar els que mai no havien estat independentistes, mai no serem independents.

Es necessita, doncs, molta comprensió, mà esquerra i generositat per part dels independentistes històrics, en relació als nouvinguts a la idea alliberadora. No és qüestió d’exhibir múscul, trajectòria o pedigrí, davant d’aquells que no en tenen que, per cert, són majoria. I, justament per aquest motiu, fóra estúpid de fer-ho en relació a les persones que han fet un canvi honest i sincer. Però tampoc es tracta d’arronsar-se davant d’aquells altres que, descoberta la Mediterrània, pretenen donar lliçons a tort i a dret, amb la fe característica de tot convers. I això val per a tothom, persones i partits, gent del carrer o comtes, diaris o ràdios, tertulians o professors universitaris. Perquè hi ha conversions tan espectaculars que, al seu costat, sant Pau caient del cavall no és més que un simple amateur. I més miracles que anirem veient, en el futur. Benvinguts al club! Com diria Raimon, “tu, ja m’entens”...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
09/06/2021

Provincianisme idiomàtic

02/06/2021

Ñ, la darrera salvatjada

26/05/2021

Neocolonialisme?

19/05/2021

La seguretat de Puigdemont

12/05/2021

Els bolets de Catalunya

05/05/2021

Espanya, al·lèrgia i vaccí

28/04/2021

Casals, una veu al món

21/04/2021

De banderes, himnes i visques

14/04/2021

Adeu a un protestant català

07/04/2021

Ciutadania, literatura, llengua

Participació