Un article irreverent

per Xavier Roig, 6 de novembre de 2012 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de novembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ja els adverteixo que, si vostès són fans del Barça, aquest article no es agradarà. Però què hi volen fer? Servidor no és aficionat al futbol. És més, penso que el futbol no redimeix les societats de res. I només serveix que per distraure de la crua realitat. És l’actual panem et circenses. Per això m’estimaria més que tinguéssim uns quants hooligans d’alta intensitat i perillosos (com succeeix a d’altres països d’Europa), en lloc de tenir tot el país ple d’aficionats pacífics. Per als que el futbol ens sembla una ximpleria de masses, els ben asseguro que viure a Catalunya és un martiri. Fins aquí el meu punt de vista –subjectiu, és clar-.

Ara bé, hi ha fets que es poden objectivar. I ningú ho fa. Vull dir que amb el Barça succeeix com allò que, fins fa poc, tenia lloc amb la monarquia espanyola: no es pot tocar. Criticar el Barça és tabú a Catalunya. Doncs bé, ja me n’he atipat. Em sembla que, per molt que triomfi esportivament, el Barça representa i concentra, també, els fracassos del país. Com que aquí tothom hi és aficionat, la realitat és que el Barça representa la situació del país amb força precisió.


Que els catalans som pocs amants de la democràcia ho demostra les idees tan poc clares que tenim. A Barcelona hi ha la places de Marx i d’Allende (bonic toca timbals!) i cap indret dedicat a Churchill o a De Gaulle. No situar el feixisme i el comunisme equidistants d’allò que és la democràcia ja diu molt del nostre tarannà. Molts dels nostres problemes provenen de no adonar-se que l’oposat al comunisme no és el capitalisme, sinó el feixisme. Doncs bé, aquesta miopia democràtica ens porta a no fer atenció que la samarreta del Barça està patrocinada per una dictadura –fins on jo sé, a Qatar no hi ha eleccions-. I aquí no passa res! L’equip que, alguns diuen, representa Catalunya, es passeja pel món fent publicitat d’un règim dictatorial, teocràtic i feudal. Primer fracàs de Catalunya, al meu entendre.

Ara ve la segona. Si no ho tinc mal entès, el senyor Messi va venir a viure a Catalunya quan tenia tretze anys. Ara ha tingut un fill. Només desitjo que el seu fill parli català. No sé si m’explico. Vull dir que el senyor Messi és l’exponent més clar del fracàs de la política lingüística del país (culpa de tots: dels que manen i dels contribuents). No parla català ni a fum de sabatots. Quan jo era petit, que parlar català en públic estava mal vist, els “urbanos” de Barcelona parlaven català (probablement ho tinguessin oficialment prohibit). I els gitanos d’Hostafrancs també. No sé si em torno a explicar.

Resumint: el país necessita més cap i menys estómac. I, sobretot, menys tabús. Ho sento, però com que ningú ho deia...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
11/05/2019

Puigdemont contra don Tommasino

27/04/2019

Cas Sandro Rosell: l’hora dels jutges

13/04/2019

T de «tolerants» i de «tontos»

30/03/2019

Canvi d’horari sí, canvi d’horaris no

16/03/2019

Roma no paga a traïdors

02/03/2019

«Vagos y maleantes»

16/02/2019

Eleccions: la fi d’algunes menjadores

02/02/2019

Comença la mascarada

19/01/2019

Simplement anticatalana

05/01/2019

Escollir els millors

Participació