El bescanvi

per Anna Arqué, 3 de novembre de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de novembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan es volen connectar dues realitats separades es necessita un nexe que permeti enllaçar-les. Aquest plantejament de lògica òbvia és la base per desplegar l’operativa de moltes estratègies de comunicació o directament, perquè no dir-ho: de manipulació. La democràcia actual, encara massa fonamentada en l’interès general i no en el bé comú, és vulnerable als desitjos de despatx i les seves estratègies, que s’intenten imposar aquí i arreu, quan “la gent” desenvolupa criteris fora els paràmetres del sempre continuista “sistema”. I diem “intenten” perquè, en el cas concret de Catalunya i de la seva independència, l’statu quo es troba avui amb una resistència anònima que no vira fàcilment la seva determinació per la independència. I es que el procés espontani, inclusiu i descentralitzat de la consulta, operant amb una coordinació nacional sense presidències, va permetre una màxima presa de decisions a nivell local que garantí una “multipropietat” popular sòlida amb una conseqüent interiorització en primera persona sense igual. Un procés que va incomodar el “sistema” fins al punt que, si us hi fixeu, ni en parla, ni l’anomena mai.

Des de fa uns mesos, a Catalunya s’està posant en pràctica una estratègia de bescanvi, on el nexe té com objectiu: confondre, igualar en el discurs popular una realitat primera, espontània, de carrer i majoritària, la independència, per una altra d'escollida, pensada i de despatx, la interdependència. El nexe per relacionar  la ja practicada interdependència amb la volguda independència, és l’estat propi, que no és ni Dinamarca, ni Baviera, ni Puerto Rico ni Massachussets sinó tots ells i res en concret. Aquest estat propi convergent, que l’únic que sabem que és, és que és “nou” i emmarcat en l’Europa del 2020, és el nexe que s’utilitza per confondre, barrejar i substituir la normalitzada independència per la normal i corrent interdependència.


Els promotors d’aquest flamant “nou estat propi”, són els mateixos que anomenen  “bolet aïllat” al concepte d’estat independent. El mateix “estat independent” que tenen els quasi 200 estats “bolets” independents que seuen a l’ONU. Aquest “nou estat propi”, que té un origen independentista, un cop passat pel bisturí del despatx consultor, és un regal per a qualsevol polític perquè l’han convertit un concepte elàstic. Des de l’oferta política, tot és estat propi, “segons des d’on estiris et proporcionaré el model que busques”: Dinamarca i/o Baviera. Des de la demanda ciutadana també, perquè l’estat propi evita pronunciaments populars contundents i els fa relatius: “Com que és propi, ho concretarem segons el que més ens convingui” o sigui, que “anirem decidint” parcialment segons es vagi veient o, millor dit, segons deixin veure. El “nou estat propi” s’estira, fins i tot, per asseure com a participant en la “taula per la independència” una CiU sobrevinguda i no independentista,  encara amb una gestió de polítiques socials i pactes per explicar i que vol, amb el líder Duran inclòs, la confiança dels independentistes per assolir allò que “ja s’entén” sense dir-ho… diuen, i torna una altra cullerada d’estat propi interdependent.

Una Convergència per la interdependència amb un president i un secretari general que declaren per la televisió sense cap vergonya que “el que tothom va cridar a la manifestació de l11S era: Prou! i no independència”. El grau de cinisme s’eleva al nivell dels improperis i la templança és fa obligada, com també es fa obligat repassar les complicitats que els permeten avui afirmar aquests disbarats. Complicitats que ens varen afirmar el 11S que el president havia recollit el clam per la independència. I tant que el va recollir, per bescanviar-lo, de la independència a la interdependència, i així, el nexe salta de la pancarta al programa electoral: “Nou estat d’Europa”.

La mateixa Convergència que ha fracassat en tot allò en què sí que es pronunciava i defensava, com l’estat de les autonomies, l’autogovern, el pacte fiscal,…; la mateixa CiU que demana una majoria absoluta per portar a terme un procés de sobirania total sense voler la independència de Catalunya; una majoria absoluta convergent diuen, per fer front al PP, C’s i PSOE, curiosament, els únics que li adjudiquen a crits el “lideratge independentista”. Serà que als partits unionistes els interessa que CiU tingui majoria absoluta per liderar una independència que saben que CiU rebutja; uns unionistes que volen que tot el vot independentista vagi a CiU, perquè aquesta governi cap a una interdependència tranquil·la, sense la necessitat de pactar un govern català amb els independentistes d’ERC, SI i CUP que sí treballen per la independència política de Catalunya, la que la ciutadania anònima i massiva, volem.

El país va votar 1 milió de “sí” per la independència, no per la interdependència de l’estat propi!; l’11S el país va mobilitzar 1 milió per la independència, no per la interdependència!; tenim una xarxa de municipis per la independència, no per l’estat propi!; i mil altres iniciatives per la independència que copsen el país amb aquesta voluntat majoritària que el món reconeix i que no és una altra que la de la Catalunya estat independent.


La interdependència política no defineix cap estructura política de país en concret, només descriu una realitat que a ningú se li escapa, vivim en un món global i interdependent, …i? La interdependència és el com i, com a molt, amb quin grau d’aliances gestionarem el país però no estableix des de quina sobirania, des de quina capacitat legisladora, des de quin tipus de model de democràcia, des de quina independència política. Amb la interdependència es modula la capacitat sobirana segons la càrrega ideològica de qui la porta endavant, és un model partidista que desdibuixa el poder de decisió popular. La “dependència interrelacionada” convergent ens parla de la gestió d’un país segons el model europeu liberal de CiU, que fora valoracions a favor o en contra, sempre representarà només una voluntat parcial del país. I és que a l’hora de definir l’estat català tots hi hem de dir la nostra, i per fer-ho, ens cal la independència. La independència ens permet un punt de partida concret des d’on tots els partits es presentaran, dins un marc ja establert de plena sobirania i llibertat: una Catalunya estat independent, a unes eleccions amb el seus programes d’interdependències, locals, europees i mundials. La interdependència és el model de gestió no l’estructura política des d’on executar-lo.

Afirmen, els interdependentistes, que al món la paraula independència no s'entén, i això, senzillament no només és fals sinó que és deshonest. N’hi ha que afirmen que la viabilitat de la Catalunya independent no és possible i n’hi ha que afirmen que la paraula independència fa por al món, n’hi ha que diuen que els catalans vàrem matar Jesús i n’hi ha que diuen que maltractem nenes; i nosaltres, els catalans tips de ser tractats amb paternalismes des de fora i des de dins, farts dels qui van acompanyats de la puta i la Ramoneta o de la xula espanyolitzadora, els diem que facin el que facin, nosaltres som majoria des de fa 300 anys i que, diguin el que diguin les seves enquestes, nosaltres sempre serem majoria perquè sempre hi haurà un català per recordar-los que els nostres morts i els seus “enganyats” sumen dins la seva consciència.

Arriba l’hora, i vosaltres podeu mirar d’amagar-la i intentareu justificar als qui vinguin les vostres vergonyes, però nosaltres, estem amatents i els explicarem amb un senzill somriure, la nostra victòria. Independència.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Anna Arqué
Voluntària per la independència de Catalunya treballant des de diversos àmbits dins i fora dels Països Catalans. Vicerectora de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), consultora externa de la junta de govern de l’IEMed, portaveu d'European Partnership for Independence (EPI) a Catalunya, portaveu de la International Commission of European Citizens (ICEC), membre de Welcome Mr. President (associació promotora de la insubmissió fiscal a l'Estat espanyol) i com moltes catalanes, de tots aquells col·lectius que entenen que la independència avui és possible. Votem-la sense por! #NiUnPasEnrere
08/02/2014

Autoboicot, on vas?

03/11/2012

El bescanvi

01/06/2012

La clau

26/01/2012

Legalitat insubstancial (i 2)

25/01/2012

«Dare to believe» (1)

Participació