La cova

per Eric Herrera, 1 de novembre de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de novembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sempre m'han fascinat els salvadors de la pàtria que amb una pèssima anàlisi del context general –bé, també hi ha casos de bogeria i de patiments existencials- normalment acaben aconseguint, la majoria de les vegades, el contrari del que persegueixen.

És normal que un mateix necessiti explotar i dir-hi la seva de tant en tant, com també sentir-se de vegades lluny del pensament general. Un servidor, si hagués d'implementar el seu ideari més profund, fa temps que hauria anat a viure en una illa solitària, on l'ego i les formes serien d'una perfecció absoluta. El partit que jo voto sempre no és ni de bon tros el que em cuida les meves dèries ideològiques, encara que en un tant per cent elevat el consideri la meva bandositat més propera. Sí que sóc però absolutament conscient que per aconseguir consensos generals, fites importants com a col·lectivitat, perquè jo visc en una col·lectivitat molt complexa que es diu Catalunya/Europa/món, cal que els propis plantejaments es modulin i, sobretot, baixin a la realitat social. Com deia Pujols, els catalans som fills de l'observació i del reconeixement de l'empirisme.


Per tot plegat, el que vull dir és que em tenen perplex els pontificadors puristes que en nom de la seva veritat l'única cosa que aconsegueixen simplement és engruixir la seva pròpia cova mentre a fora, el pas del temps segueix irresistiblement i irremeiablement. La cova, l'única cosa que fa, és escalfar el seu patètic argument del “tots contra mi” fent que el tren de la realitat i la victòria passi per davant dels seus nassos. Mentrestant ells remuguen i la societat segueix sobrevivint cercant els espais més còmodes possibles, evitant fórmules ortodoxes populistes on qui crida més, és el més ben valorat. Veurem quin suport tenen certs partits suflé en aquestes properes eleccions...

En tots els extrems ideològics i també en els sentiments més essencialistes és quan el gregarisme esdevé doctrina imprescindible. Amb el tema de la llengua catalana per exemple, també ho hem vist últimament. Els sentiments més profunds s'incrementen i fan perdre qualsevol anàlisi sociològica. La proposta de l'Oriol Junqueras en què manifestava que el català seria la llengua pròpia i d'ús preferencial a tots els àmbits socials del país i que el castellà, conjuntament amb l'aranès, mantindrien una especificitat lògica de cooficialitat (sempre amb un rang inferior que el català a tot el territori), va exacerbar la tribu, impossibilitant una lectura entre línies serena i pregona del text del dirigent d'Esquerra. No entendre que el castellà sí o sí formarà part considerable de la societat catalana, encara que en una posició diferent, és simplement ser un curt de mires. Si no s'entén la realitat, pots acabar perdent bous i esquelles.

La cova, refugi d'inadaptats i d'estranys, és la metàfora del rondinaire asocial que considera un error qualsevol consens general. La victòria acaba sent un objectiu massa llunyà i poc a l'abast per aquests individus hiperventilats. Ni els que es pensen que la Catalunya actual és la monolingüe com la de fa 100 anys, ni els que volen imposar una ideologia concreta en nom de la revolució social i del poble veuran realitzats els seus somnis i fracassaran una vegada i una altra precisament perquè aquest poble que diuen que defensen no només no els fa cas, sinó que s'allunya tant com pot de la bogeria reaccionària infantiloide que confon la raó amb l'estómac; i el pragmatisme col·lectiu amb el somni personal. Crear un estat modern de dret no és cosa per a sectes i com que jo vull guanyar me n'allunyaré tant com sigui possible.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació