Maneres de fer la independència

per Jordi Finestres , 10 d'octubre de 2012 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 d'octubre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Vivim dies intensos, dies carregats de notícies, de paraules i també de gestos. Ja res no serà igual a com estàvem fa poc més de dos mesos, i esperem que la roda no s’aturi. L’agenda independentista avança inexorablement a una velocitat adequada i, sobretot, per una via seriosa i responsable. Cívica i coherent. L’estelada sembla estar més allunyada que mai del friquisme que tan mal ha fet a una causa noble que mai hauria d’haver estat exclusiva de cap partit, col·lectiu o persona.

Del Camp Nou al món. Diumenge al Camp Nou vam veure una bona mostra de l’independentisme global quan al minut 17 amb 14 segons milers de persones que el 25N votaran diverses opcions electorals van enlairar, orgulloses, quadribarrades estelades al crit d’independència. Va ser un gest net, convençut, digne, portat amb seny arrauxat inèdit fins fa ben poc, una mostra de saber cap on volem anar, sense males cares i sense greuges contra ningú. Com resava una pancarta que vaig veure a l’Estadi, “mai no hem estat tan a prop d’arribar tan lluny”. La crida de diumenge durant el Barça-Madrid tenia el mateix estil contundent, explícit i unitari que el que vam viure a la històrica manifestació de la Diada.


Tan se val com i des de quan. Per cert, felicitats a la junta actual del FC Barcelona pel desplegament d’un mosaic gegantí amb la nostra bandera. El president del Barça no és sant de la meva devoció –calia que ho recordés?- però benvingut sigui aquest gest de la principal entitat esportiva del país el passat diumenge. No sé si Sandro Rosell ho va gestionar amb més o menys sentiment, per convicció o endut pels esdeveniments, però la qüestió és que la imatge projectada davant més de 400 milions d’espectadors arreu del món va ser excepcional.

La gran victòria de l’independentisme contra l’unionisme i un espanyolisme caducat que utilitza la mentida, el xantatge i l’insult com a argument (sic) per contraatacar rau, precisament, en l’admirable gestió del procés que estem protagonitzant tots plegats. L’estil de com estem dient al món que volem ser un estat a la comunitat internacional és el major triomf de l’independentisme del segle XXI que ha escombrat aquell independentisme dogmàtic i egocèntric que s’havia desenvolupat durant dècades, amb nobles i notables excepcions, evidentment. Però encara hi ha feina per fer. Molta feina. Tot just hem iniciat el procés i cal culminar-lo amb el mateix estil, sense perdre’s en camins pretèrits que ens han lliurat al precipici de la riota i del descrèdit.


El perill també és a casa. Parlo, quan parlo de l’independentisme que no ajuda a fer la independència, aquell que dóna arguments a l’adversari, aquell independentisme residual que dedica temps i esforços a criticar la resta dels que treballen per la causa. Parlo dels que encara van per la vida repartint carnets de puresa “indepe”. Parlo de la minoria que no és capaç de negociar amb la majoria ni el pròleg d’una unitat anhelada des de sempre. Parlo dels que incompleixen els mínim acords pactats de no-agressió sense importar-los les conseqüències de tal traïdoria. Parlo dels que s’atreveixen a donar lliçons a la majoria sense adonar-se’n que són minoria. Parlo dels desagraïts que no han mostrat cap respecte ni agraïment cap a qui va contribuir a portar-los cap a la poltrona a la qual ara s’aferren per damunt de tot i de tothom. En tot cas, la independència arribarà, més d’hora que tard, també a pesar dels que pensen que la seva estelada és més pura que les altres.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Finestres
Nascut a Manresa (1974), fa molts anys que viu i treballa a Barcelona. Periodista i autor de diversos llibres sobre història, periodisme i esports. Amant de l’escriptura i la comunicació, dues pràctiques que connoten democràcia i llibertat. Pensa que si el Barça és més que un club, Catalunya també podria ser més que un estat.
01/07/2015

Article per l'indecís

17/06/2015

Ampans, el mirall

03/06/2015

A propòsit de Víctor Grífols

20/05/2015

24-M: Barcelona, capital d'estat

06/05/2015

La tornada de Guardiola

22/04/2015

La cara d'Ada Colau

08/04/2015

La llibertat no té matisos

25/03/2015

La mort és una merda

11/03/2015

No compliquem les coses

25/02/2015

La darrera Gran Crònica?

Participació