Gibraltar

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 4 d'octubre de 2012 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 d'octubre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Llegeixo que la UEFA ha admès la selecció de Gibraltar com a membre, pendent de ratificació definitiva, a la primavera. Me n’alegro. La notícia arriba després d’anys i panys de boicot reiterat per part d’Espanya, per impedir-ho. Vist l’ambient que continua havent-hi en aquest darrer país, no tinc cap dubte que, d’aquí fins al proper mes de maig, faran tot el que calgui per impedir que el reconeixement provisional esdevingui definitiu. De fet, són veritables especialistes en la matèria de l’obstrucció, quan es tracta que el món reconegui a d’altres que no són ells. A Catalunya en tenim una llarga experiència negativa i tots els que hem ocupat càrrecs de govern a l’àrea d’esports, la gent de la Unió de Federacions Esportives Catalanes i de la Plataforma proSeleccions Catalanes, ompliríem fulls i més fulls explicant-ho.

Recordo, perfectament, tot el calvari de la Federació Catalana de Patinatge, que va dur la nostra selecció nacional a ser campiona del món d’hoquei sobre patins, vencent seleccions com l’anglesa o la japonesa, i la reacció destructiva d’Espanya que va aconseguir, a Roma, que no es ratifiqués el nostre reconeixement internacional. En aquell moment, els maletins anaven amunt i avall com un ascensor i no, precisament, plens de postals... Molts països, no pas del primer món, van decantar així el seu vot. D’aquesta manera, tan esportiva, van aconseguir de guanyar. Però també Catalunya va tenir suports molt valuosos i significatius, suports que, malgrat produir-se en l’àmbit esportiu, poden ajudar a fer-nos una idea de quins podrien ser els nostres aliats, en el futur, en l’àmbit polític. Algú que podia saber-ho, molt bé i de primera mà, em va comentar fa uns anys que el canvi en els estatuts del Comitè Interncional Olímpic (CIO), vetant l’entrada a nous comitès olímpics que no representessin estats independents, era el fruit de les pressions espanyoles, no pas pensant en Catalunya o el País basc, en primera instància, sinó en Gibraltar.


Fa uns dies, amb aquell tuf ranci de la naftalina que recordava els emblemàtics diplomàtics franquistes Piniés o Castiella, Rajoy va tornar a reivindicar Gibraltar, a la seu de les Nacions Unides, a Nova York. Francament, patètic, tronat i fora d’aquest món. Que preguntin als gibraltarenys si prefereixen seguir en l’estatus actual, vinculats al Regne Unit de la Gran Bretanya, o bé si es volen incorporar al Regne Unitari, Uniforme, Unilingüe, Unireligiós, Unicultural i Uninacional d’Espanya. És una pregunta que ja van fer el 1967 i les urnes van parlar amb claredat: prop de 13.000 persones van votar a favor de mantenir la situació actual i només 44 gibraltarenys van manifestar-se partidaris d’integrar-se a Espanya. Tal i com li van les coses a Espanya, pensar que avui trobarien fins a 44 ciutadans de Gibraltar que voldrien passar-ne a formar part és d’un optimisme desbordant.

Recordo el parell de vegades que vaig ser a Gibraltar, amb motiu del seu dia nacional, el 10 de setembre. Hi vaig parlar en l’acte polític central, mentre tothom, és a dir, tothom, anava vestit amb peces de roba blanques i vermelles, els colors de la seva bandera. Tinc gravades un seguit d’imatges a la memòria: un taxista de cognom Alsina, amb un clauer del Barça, que em va recollir a la frontera, en un penyal on la gent és del Barça i del Manchester United; la platja dita dels “catalans”; el nombre destacat de cognoms catalans, bàsicament menorquins, que apareixen a la guia telefònica; la cara amable i còmplice de Joe Bossano, llavors primer ministre de Gibraltar, mentre jo, que hi havia arribat sense dinar, em cruspia un entrepà de tonyina, a la mateixa sala de govern, presidida per un retrat de la reina Isabel d’Anglaterra i alguna cosa més d’aquelles que, quan ja siguem estat, potser explicarem. O potser no. En fi, tinc un bon record de Gibraltar i, per això, ara que Rajoy els torna a reivindicar, francament, no els desitjo tant de mal...

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
17/10/2018

La revolució pendent

10/10/2018

Recordant Llompart

03/10/2018

Va de Mossos

26/09/2018

L’home per la paraula

19/09/2018

Mercat del llibre català

12/09/2018

Presidenta Forcadell, locutori 37

05/09/2018

​L'Estatut impossible

29/08/2018

Eliminar la diferència

22/08/2018

Espanya té un problema

15/08/2018

Capvespre a Corti

Participació