1 de 10

Independència civilitzada

per Manel Lucas, 22 de setembre de 2012 a les 00:03 |

Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de setembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sempre es fa servir l’exemple dels Balcans quan es busquen referents de procesos d’independència. Hi ha una intenció, està clar: voler fer veure que el risc de la secessió són la guerra i el genocidi. És més, no es parla gairebé mai del cas d’Eslovènia, sinó sempre de Bòsnia. Posats a buscar exemples d’Europa Oriental, tampoc ningú no cita mai la separació de la República Txeca i Eslovàquia. No, sempre tornem a la guerra de l’antiga Iugoslàvia.

En canvi, podríem ser originals i fixar-nos en el cas de Noruega. Ara fa poc més de cent anys es va separar de Suècia, per un procés estrictament polític, sense violència, i amb la suficient capacitat de negociació per totes dues parts com per refer les relacions diplomàtiques en ben poc temps.


L’any 1905, Noruega formava part de la corona sueca, des del final de les guerres napoleòniques. Tenia una gran autonomia, però estava sotmesa a la política exterior de Suècia, i la seva economia també estava condicionada per les lleis d’Estocolm. No es tracta en aquest cas de finançament autonòmic, sinó més aviat d’un xoc entre un país exportador i un altre de proteccionista. Però el detonant de la divisió va ser la voluntat de Noruega d’establir els seus propis consolats a l’estranger (també resulta familiar).

L’enfrontament de les institucions noruegues amb el rei va acabar amb una declaració unilateral  d’independència per part del Parlament.  I atenció: va ser llavors el govern suec el que va obligar el de Cristiania (llavors, Oslo es deia així) a convocar un referèndum perquè fos la voluntat del poble i no una decisió política la que prevalgués. El referèndum es va celebrar el 13 d’agost i va donar el resultat de 368.200 vots a favor de la independència i 184 en contra.


Certament, al rei i al govern suecs els va costar una mica d’acceptar, al principi. A la premsa de l’època circulen rumors de moviments militars. Però finalment no va passar res, i el tractat de Carlstadt va sancionar la divisió. Noruega va convertir-se en un país independent, curiosament monàrquic per elecció lliure.

Ja ho deia La Vanguardia del 25 de setembre de 1905: “Hi ha en aquests pobles escandinaus una preparació per a la vida pública superior a la que existeix a la majoria de les nacions d’Europa i del món.” Ja sap greu a vegades no ser més nòrdics. Llàstima del fred.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

Manel Lucas
Periodista i guionista. Va néixer a Barcelona l’any 1963. Llicenciat en Periodisme i Història. Ha estat molts anys dedicat a la informació política, i ara en fa uns quants que va començar a parodiar-la a programes com Minoria Absoluta o Polònia. Ha treballat a diferents mitjans de comunicació, i ha escrit llibres com ERC: La llarga marxa o Sóc perico, i què!.
Més articles de l'autor
26/03/2020

Elogi de la prudència

12/03/2020

«Soc apolític»

27/02/2020

L'article 47

13/02/2020

​Infodèmia

30/01/2020

L'hora dels adéus

16/01/2020

Carta col·lectiva «reloaded»

02/01/2020

Bajanades de risc

19/12/2019

«Los que nunca opinan» en deia Candel

05/12/2019

De l'extrema dreta se'n surt

21/11/2019

La Misericòrdia i la politiqueria

Participació