La música de l'estat propi

per Jordi Bianciotto, 21 de setembre de 2012 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de setembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha molta gent interessada a dibuixar una hipotètica Catalunya independent com a gueto excloent, etnicista i totalitari; un estat on es perseguiria per les cantonades qui parlés castellà, s’obligaria els ciutadans a fer castells de vuit per tenir dret al vot i a les cocteleries a fer els gintònics amb ratafia. Aquestes conjectures esperpèntiques deixen poc pòsit en el gruix de la ciutadania, particularment la més propera al, diguem-ne, tronc central catalanista, però poden fer dubtar als qui viuen extramurs, que no són pocs, i que podrien ser decisius, perquè aquí no hi sobra ningú. I de vegades, en el catalanisme i en el sobiranisme encara s’emeten missatges que poden alimentar-les.

Catalunya no és una tendència ideològica, ni una secta, ni una consigna, sinó un país amb tot allò que hi ha dins; amb tot el seu talent s’expressi com s’expressi. Així són els països normals i sobretot els d’èxit. Als Estats Units, Frank Sinatra és un gegant i ningú pensa si era de dretes o d’esquerres abans de dir si li agrada “My way”, i cap artista de l’ala demòcrata, ni REM, ni Springsteen, qüestiona que els Beach Boys hagin estat institucions supremes del pop encara que es fessin fotos amb Ronald Reagan. Són patrimoni col·lectiu i això passa per damunt de tot. Aquí, en canvi, encara hi ha brots sectaris que, encara que no siguin majoritaris, enterboleixen el retrat.


És de país petit qüestionar la catalanitat de músics perquè s’expressen en una altra llengua que no sigui la catalana o perquè desprenen una ideologia que, segons sembla, no quadra amb una suposada sensibilitat hegemònica del sobiranisme. I és de nació suïcida expulsar-los i, en alguns casos, brindar-los en safata a una Espanya que els acollirà sempre encantada de la vida tot guarnint la jugada amb la dialèctica que ja sabem (“refugiados de la dictadura nazionalista”, “víctimas del pensamiento único catalán” i d’altres variants). Ja n’hem viscut alguns exemples.

No es podrà seduir als amplis sectors dubitatius de la societat catalana (perquè es tracta de seduir, no d’imposar res) si no es transmet una idea cristal·lina d’inclusió sincera que alguns, en el món de l’independentisme, semblen no tenir clara. Pujol deia allò que “és català qui viu i treballa a Catalunya” (i vol ser-ho, podríem afegir). Doncs, per exemple, Loquillo i el seu col·lega Sabino Méndez, que s’han retrobat després de vint anys a un disc que és a punt de sortir, són catalans, si ells ho volen, és clar, encara que aquest darrer fos un dels fundadors de Ciutadans, i un projecte d’estat català hauria de garantir que es construiran les condicions necessàries, materials i afectives, perquè tots dos s’hi trobin a gust i no vulguin fugir-ne.

Precisament, Loquillo advertia fa anys que una companyia discogràfica que aglutinés tots els artistes catalans d’èxit seria una potència: parlava de Jarabe de Palo, Estopa, Sergio Dalma, Mónica Naranjo, d’ell mateix… i ara podríem afegir-hi Love of Lesbian i d’altres. Gent que canta en castellà, per cert. Patrimoni col·lectiu. Fóra bo que tothom s’ho fiqués al cap d’una vegada: un estat català no es farà a mida de les fantasies i dels prejudicis d’alguns sectors minoritaris de l’independentisme, sinó que serà inclusiu, i ben conscient de tot el seu capital humà i cultural, o no serà.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
17/05/2019

El tercer eix

10/05/2019

La renúncia preventiva

03/05/2019

Un milió de vots després

26/04/2019

Què pot sortir malament?

19/04/2019

En una galàxia llunyana

12/04/2019

Alejandro Sanz, un segon de respir

05/04/2019

Cunyat! Tribuner! «Mansplainer»!

29/03/2019

Homes de poca fe

22/03/2019

Gràcies, pop metafísic

15/03/2019

Barcelona, capital dels concerts?

Participació