Matar Casanova

per Josep Maria Vall, 15 de setembre de 2012 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de setembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’èxit aclaparant i sense pal·liatius de la manifestació de l'11 de Setembre ha deixat en segon pla un fet lamentable que caldria esmenar amb urgència de cara les futures edicions de la Diada Nacional. Si a Barcelona hi ha un acte essencial en qualsevol Onze de Setembre, aquest és l’ofrena floral al monument a Rafael de Casanova. De fa uns anys ençà però, existeix una gens dissimulada voluntat institucional per “matar-lo”. Però qui són aquests desaprensius i perquè volen la segona mort del darrer conseller en cap?

Comencem des del principi. El monument a Rafael de Casanova, excel·lent obra de l’escultor Rossend Nobas i Ballbé, va ser erigit el 1888, davant l’Arc de Triomf, durant la Primera Exposició Universal de Barcelona. L’estàtua de seguida va agafar un caire reivindicatiu quan el 1889 el govern de Madrid volgué reformar el codi civil espanyol invalidant el dret civil català, únic fur que havia sobreviscut a la desfeta del 1714. A partir d’aquell moment el monument es convertí en lloc obligat de peregrinatge de les organitzacions catalanistes cada Onze de Setembre.


A mesura que el catalanisme polític anava creixent transversalment, l’ofrena i la vetlla de Casanova per la Diada era pràcticament l’únic moment de l’any on la burgesia barcelonina i el proletariat coincidien respectuosament. Això va inquietar el governador civil de Barcelona que el 1901 ja va detenir arbitràriament una trentena d’activistes catalanistes per concentració il·legal. Però la repressió, enlloc de dissuadir, va popularitzar encara més l’acte. Poc després, el president espanyol Segismundo Moret va enviar a un sicari –Alejandro Lerroux- a Barcelona per apartar les masses obreres del catalanisme, i un dels primers enfrontaments entre catalanistes i lerrouxistes que es registren és precisament davant el monument a Casanova. El recurs a la violència sempre ha estat una constant en les clavegueres del poder espanyol.

El 1914, commemorant el bicentenari del fi del setge del cap i casal, l’estàtua es va traslladar a l’emplaçament actual, aproximadament on l’heroic Conseller en Cap va caure ferit de bala durant el contraatac sobre l’antic baluard de Sant Pere. Dos anys després es va inaugurar el sòcol amb la inscripció memorial. El monument a Casanovas també va servir de pretext per desencadenar un episodi decisiu en la història de Catalunya i Espanya. L’Onze de Setembre del 1923, la policia espanyola va carregar brutalment contra els manifestants davant l’estàtua per avortar una suposada conxorxa independentista. Al dia següent, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va convocar a tots els alts oficials de la guarnició de Barcelona i proclamà l’estat de guerra. El 13-S s’imposa la nova dictadura amb el suport del rei Alfons XIII i la resta de forces reaccionàries. El nou règim es fixà com a prioritat fundacional acabar amb el separatisme.

Just un any després, el general Carlos Losada –el mateix governador civil que va prohibir tocar la Santa Espina i els Segadors- proscriu la commemoració de la Diada a la capital i a tota la província, l’ofrena floral al monument, i obliga a obrir tots els establiments comercials sota pena de 1.000 pessetes de multa. Molts catalans desafiaren “la autoridad competente”, entre ells un arquitecte de 72 anys, Antoni Gaudí i Cornet, que serà detingut després de participar en una missa en memòria dels màrtirs del 1714 i conduït al calabós, on va ser miserablement vexat.

Amb la caiguda de la corrupta monarquia borbònica, l’adveniment de la República i la restauració de la Generalitat, les ofrenes al monument es converteixen en massives. L’èxit de públic es mantindrà fins les acaballes de la darrera guerra civil. El 1939, les autoritats feixistes ordenen la retirada i destrucció de l’estàtua. Finalment quedarà oblidada en un magatzem municipal fins que el 1977, després de la mort del dictador Francisco Franco, és restituïda al seu emplaçament.


Recuperada la Generalitat i l’Estatut d’Autonomia, l’ofrena floral es va tornar a ser sota les presidències de Josep Tarradellas i Jordi Pujol, l’acte central de les commemoratius de la Diada Nacional de Catalunya, desenvolupant-se en un clima festiu i cordial. Però a principis dels 90, a mida que molts patriotes van anar entenent que l’autonomia política sota el règim borbònic era una tremenda estafa, els ànims es van anar crispant i es començaren a sentir els primers xiulets i escridassades a les autoritats que feien l’ofrena a Casanova.

Pujol, que malgrat la decadència i mediocritat dels seus darrers governs encara sabia mantenir certa dignitat presidencial, assumia amb resignació aquelles manifestacions de protesta com una tasca més del càrrec. Pitjor ho portava Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, a qui tot això li feia molta mandra. Maragall, va aprofitar els aldarulls del 1995, iniciats per independentistes que havien respost  a les provocacions de l’ultradretà Alejo Vidal-Quadras, per demanar un “canvi de format”. De seguida la tropa espanyolista del PP li va fer costat. A partir d’aquell moment, argüint unes preteses raons de seguretat, es va anar apartant el públic del lloc de l’homenatge, cosa que va encendre encara més els esperits. A partir d’aquell moment les esbroncades es generalitzaren: quant més lluny estava la gent, més cridòria s’escoltava. Les constants baixades de pantalons de CiU amb el PP a Madrid i a Catalunya tampoc van ajudar a temperar la situació. El botifler Josep Piqué va arribar a titllar l’ofrena de “payasada” i “patochada”.

Amb la constitució del primer tripartit i l’arribada de Maragall a la Generalitat el 2003, es va decidir que l’acte central de la Diada ja no fos l’ofrena a Casanova sinó l’aplec institucional de la Ciutadella. El PSC pensava que desviant l’atenció cap al parc s’anirien apaivagant les protestes i que al final Casanova moriria d’inanició. Però no va ser així, l’ofrena floral tenia un públic molt fidel i amb ganes de reivindicar-se. Els xiulets, crits, insults, bramuls, consignes, càntics, etc. anaven seguint any rere any fins que sota la presidència del gris José Montilla es va voler donar la punteta a l’ofrena. Per ordre d’aquell conseller d’Interior tan absurd que va ser Joan Saura, es va confinar el públic a una estreta vorera, molt allunyada de l’estàtua i acordonada per una excessiva dotació policial, amb l’objectiu d’atemorir i desmotivar als patriotes més reivindicatius. És incomprensible que tant ERC com ICV, els altres socis del segon tripartit, consentissin davant aital despropòsit repressiu.

I ni així. Els irreductibles persistien. Catalans compromesos, de totes les edats i condicions, seguien ferms darrera l’allunyada barrera, exposant a tots els càrrecs polítics al judici popular de les seves emocions i esgarips. Però l’estocada final no va venir del tripartit sinó del govern presumptament sobiranista de Convergència. L’any passat es va ordenar als Mossos que ja no es permetés, ni de prop ni de lluny, públic a l’entorn del monument. Els Mossos d’Esquadra, a les ordres de l’independentista de saló Felip Puig, van tancar tots els accessos de la Ronda Sant Pere. L’acte es va reduir a la mínima expressió. Fins i tot els representants de partits polítics tradicionalment escridassats van dir que sense gent, l’ofrena tenia un aire “desangelat” i “desolador”, altres es preguntaven si valia la pena que se seguís realitzant en aquelles condicions. Amb l’exagerat blindatge que s’ha tornat a viure enguany amb el subterfugi de la seguretat i la dignificació de l’ofrena, s’ha provocat que molts ciutadans hagin renunciat a participar-hi com a espectadors.
 
O sigui que es pot donar la paradoxa
que el que no va aconseguir Lerroux, ni Alfons XIII, ni Primo de Rivera, ni Franco, s’esdevingui sota un govern pretesament sobiranista i nacionalista. I aquí toca preguntar-nos: si unes desenes de manifestants inquieten i espanten tant a les nostres autoritats autonòmiques que no se’ls permet ni de protestar, què passarà quan s’iniciï la “transició nacional”? Quina part del pressupost de la Generalitat es destinarà a la compra de bolquers?

Malgrat tot, esperem que al final l’exemple de coratge i patriotisme que simbolitza el darrer conseller en cap de Barcelona il·lumini d’una vegada al president Mas en l’exercici del seu càrrec. Però si es persisteix des del govern en provocar la “segona mort” de Casanova, caldrà entendre que per a CiU el dret a decidir és pura retòrica i l’estat propi, fum en venda.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep Maria Vall
Josep M. Vall i Comaposada. Editor nascut a Gràcia (Barcelona) el 16 de juliol de 1974.
Doctorant en Història de l’Art, llicenciat en Humanitats i Diplomat en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona. També ha realitzat estudis complementaris a les universitats de Viena (Àustria) i d’Hamburg (Alemanya).
L’any 2004 va fundar l’editorial Dux, segell de no ficció en català, que publica regularment obres d’història, cultura i política catalanes.
Col·laborador ocasional de la premsa digital i comarcal, és autor dels llibres Jujol a Vallmoll, El Fòrum de les Mentides i l’obra de teatre El rei Martí, estrenada amb motiu del 600 aniversari de la mort de Martí l’Humà. L’Ajuntament de Montesquiu també va guardonar-lo amb el premi Carles M. Espinalt per una biografia sobre Pere Joan Barceló i Anguera, el guerriller Carrasclet, heroi de la resistència catalana contra Felip V i l’ocupació borbònica.
Ha estat president de la Comissió Sectorial de Cultura i conseller nacional d’ERC (2001-2005). Actualment és membre de Catalunya Sí.
05/11/2019

El 10-N més republicà

20/05/2019

Per què votar Maragall?

19/12/2018

Per la unitat estratègica independentista

22/02/2018

Un tramvia anomenat desastre

10/07/2015

Laporta s'atansa a la presidència

15/11/2013

Una consulta impossible

12/07/2013

Preparant-se pel genocidi

19/04/2013

La Zarzuela de les punyalades

16/01/2013

Operació Duran

15/09/2012

Matar Casanova

Participació