Lloret i el «show» de la realitat

per Xavier Roig , 14 d'agost de 2012 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 d'agost de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sembla ser que una cadena de televisió alemanya ha decidit fer un programa en que es mostra Lloret com el paradís estival de la conya i l’alcohol. Una mena de reality show, amb gran germà inclòs, on l’amfitrió és un tal Don Francis, que té un bar a la població. Tot això no ha agradat al consistori ni altres autoritats, que han enviat una carta de protesta a la cadena de televisió en qüestió. Diuen que el programa no s’ajusta a la realitat –pel que sembla, les autoritats deuen fer de supergran germà i coneixen el que té lloc a totes les cases del poble-. Tot plegat, ja ho veuen, d’un surrealisme que només pot destil·lar el país. A mi, se m’acudeixen dues reflexions.

La primera referent a la ubicació. Si aquesta cadena de televisió vol ubicar el programa a Lloret o a Timbuctu és la seva elecció i ningú hi ha de fer res. Que no agrada als de Lloret? Mala sort. Per la mateixa raó, les autoritats de Nova York haurien d’estar amargades. Segons les sèries de televisió, el 80% dels assassinats del món tenen lloc a aquella ciutat. I els veïns de Central Park? Haurien d’estar avorrits de la situació. Segons aquestes mateixes sèries, per aquell parc no s’hi pot passejar sense que et violin i esbudellin. I, a més, en una bona quantitat de casos, el culpable és un ric que té una terrassa que mira al parc. I què me’n diuen de Las Vegas i els de CSI? A Las Vegas ja no es juga; només s’hi fan assassinats amb acarnissament...


La segona reflexió és sobre si la sèrie s’aproxima a la realitat. Els dic una cosa: és més fàcil trobar una borratxera turística a Lloret, o a Barcelona mateix, que un assassinat a Nova York. O no? Aleshores, a què treu cap protestar per una cosa que és certa? Lloret paga (Catalunya sencera paga) les conseqüències d’haver escollit un model de negoci prostituït. El diner que permet viure nou mesos l’any, sense fer res, gràcies al treball dels tres mesos d’estiu. El turisme en excés comporta la degradació de la vida social a més d’altres problemes econòmics que ara mateix patim (per exemple, un 24% d’atur). El més greu és que d’ençà les Olimpíades de Barcelona, aquest model s’ha estès per tot el país, amb la seva capital al capdavant. El país ha escollit assemblar-se a Grècia, més que no pas al nord d’Itàlia, per exemple.

El turisme, quan excedeix de l’anècdota econòmica, és una xacra. Ni la majoria dels seus empresaris són seriosos, ni la majoria dels seus empleats tenen una mínima formació, ni els clients són seriosos, etc. Afavoreix l’economia submergida, el diner negre, i , per tant, la crida a les màfies. En resum, afavoreix uns hàbits que porten a que països sencers es prostitueixin, impedint-los sortir del forat de la mediocritat i la desigualtat social. Analitzin, sinó, els països abocats al turisme (Tailàndia, Filipines i Grècia, entre d’altres). El turisme, ja em disculparan, és una mena de prostitució, però a escala social i territorial: es tracta de vendre els encants que un té, sense massa valor afegit. El cas de Lloret, la seva trista realitat, ens hauria d’empènyer a una reflexió seriosa. Ha entrat Catalunya en una via sense retorn? S’ha menjat el turisme, ja definitivament, la nostra secular vocació industrial i mercantil?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
15/02/2020

Jo també soc l’Anna Erra. I ni em disculpo ni me’n desdic

01/02/2020

Quan la JEC té raó

18/01/2020

Més precisió i gosadia periodístiques

04/01/2020

​La decisió de la JEC, un bé de Déu

21/12/2019

​La davallada de Catalunya i la falta de coratge

07/12/2019

El cofoisme també té un final

02/12/2019

Informació local: emplenar el forat amb el farcit necessari

30/11/2019

Gerro xinès o cubell d’escombraries?

09/11/2019

Quan Pedro Sánchez diu la veritat tothom s'escandalitza

26/10/2019

Les properes eleccions seran útils?

Participació