Memòria!

per Roger Prims , 8 de juny de 2012 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de juny de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ja han passat setanta-quatre anys d'aquell fatídic 31 de maig de 1938, quan els avions militars de la Itàlia feixista van sobrevolar la capital de la nostra comarca per, presumptament, bombardejar la central elèctrica del carrer del Rec. Presumptament, doncs, un atac selectiu contra infraestructures del bàndol republicà, el legítim, que se saldà amb dos centenars llargs de víctimes mortals: civils que s'aplegaven a la Porxada i altres carrers granollerins en un dia més de la quotidianitat excepcional que suposava aquella guerra, un conflicte fruit d'un cop d'estat fallit perpetrat per l'autoproclamat bàndol nacional. I dic autoproclamat perquè de nacionalistes (ben) espanyols també n'hi hagueren a l'altre cantó: fou l'idolatrat doctor Negrín, president del govern de la II República espanyola, qui esgrimí allò de "antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que se desprendiese de alemanes e italianos. En cuanto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de fuera y de los de dentro".

Però foren les bombes feixistes les que deixaren més de 5.000 morts en aquesta banda del país: Roses, Figueres (l'Alt Empordà fou especialment castigat), Manresa, Lleida, Reus, Flix, Tarragona, Barcelona i aquí a la comarca mateix: Cardedeu, les Franqueses, la Garriga, Mollet del Vallès o Granollers reberen la pluja indiscriminada i mortal que deixaria imatges per a la ignomínia com els nens de Sant Felip Neri o la matança granollerina. Al País Valencià n'hi hagué més de 7.000, amb 10.000 edificis destruïts en un any 1938 especialment sagnant (tot i que les ràtzies aèries havien començat l'any anterior), i amb un càstig específic a la zona costera fidel a la República. Alacant visqué una jornada de mercat macabra el 25 de maig de 1938: uns 300 morts així ho certifiquen; Xàtiva, socarrada per gràcia del primer Borbó, tastà de nou el foc criminal el 12 de febrer de 1939 (més de 100 morts). Però també patiren València, Castelló, Benicarló, Torreblanca, Orpesa, Sagunt o Vila-Real.


Un rastre de mort que no s'aturaria, per desgràcia i com ja sabem: per al Principat, Josep Mª Solé i Sabaté, xifrà en gairebé 3.400 els executats; però també vindrien els camps d'extermini a la neta i culta Europa i l'exili vergonyant als camps de la Catalunya Nord, amb el tracte vexatori i inhumà que dispensà la Republique als qui fugien del feixisme i de la repressió en l'any del 150è aniversari de la Revolució Francesa. I la negra nit franquista, que es perpetua soterradament (o explícitament) fins els nostres dies.

Com alertava Borja de Riquer, la historiografia franquista continua bellugant la cua, mudant la pell si cal per amagar el seu pseudoacademicisme. I per això mateix, cal no abaixar la guàrdia: són temps difícils i el terreny és adobat per a l'emergència dels discursos de la dreta populista, xenòfoba, feixistoide o directament feixista: la grega sembla la penúltima de les alarmes, tot i que a Vic això ja ho saben de fa temps, per molt que alguns s'entestin a mirar cap a una altra banda. La memòria és un múscul que cal exercitar. Constantment. I per això ens cal mantenir viva la flama, ja sigui amb actes com el que diumenge passat va organitzar el Casal Popular l'Esquerda o amb documentals com Operació Garzón.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Roger Prims
Nascut a Lliçà d'Amunt, segons el carnet de l'estat que mena (per força) aquest tros del nostre país, el 1977, però paretà convicte i garriguenc d'adopció. Deixem-ho en valltenenc i vallesà, per aquest ordre. És historiador i n'exerceix quan pot: en alguna obra publicada i en algunes revistes (com Parietes o Vallesos), i fins i tot en el seu blog, el Sense fruir de l'estipendi. La qüestió és escriure i abocar cabòries, que diuen que és prou saludable; sobretot per qui se les treu de sobre.

A Twitter: @Sistomatiques
05/07/2013

Orwell a la Garriga

26/03/2013

Bananas

27/02/2013

Espanya, pim, pam, pum

15/01/2013

Rebaixes

13/12/2012

Les lliçons del PP

10/10/2012

Llibertat, consciència, país

18/09/2012

La terra és plana

11/07/2012

Ni cura ni mesura

08/06/2012

Memòria!

04/05/2012

El conte de la fam

Participació