La nit que van prendre Dixie (segons una vella melodia cantada per Joan Baez)

per José María Naharro-Calderon, 13 de febrer de 2008 a les 19:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de febrer de 2008 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

A més, aquest fet, fora del comú, s'ha produït en un lloc històricament marcat per la divisió política i racial del nord i el sud, al llarg de l'anomenada línia Mason-Dixon que va dividir els estats de la Unió anti-esclavistes de Lincoln dels confederats i racistes durant la Guerra Civil entre 1851 i 1855. Tot ha passat en aquesta cruïlla: a l'estat de Maryland des del qual escric, un espai complex d'inicial repoblació catòlica, ple d'enormes hisendes rurals on els esclaus van treballar el cotó i el tabac; a la ciutat de Baltimore, a la ribera de les aigües del riu Pataspsco, que anomena però no mulla el meu carrer i desemboca en la intricada badia de Chesapeake, abans reducte de tribus indígenes arrasades pel genocidi de la colonització i reemplaçades per una població majoritàriament negra i depauperada que en mig d'un ghetto alberga la casa del seu mort visitant més il·lustre, Edgar Allan Poe, traspassat a causa d'un delirius tremens en la tradició del suborn electoral a canvi d'uns quants shots definitius; davant del record simbòlic de l'himne i la confirmació nacional, l'Star Spangel Banner compost per un testimoni de l'últim assalt anglès a la ciutat el 1806, Francis Scott Key; i per fi, a través de la perifèria suburbana a la capital federal, des del riquíssim comtat de Montgomery a l'hisenda tolerant cap als seus lliberts del seu primer president, Georges Washington a Mount Vernon, Virgina.

El més interessant és que Barack Obama, fill d'un emigrant de Kènia, no representa en el seu primer o segon nom Hussein, i cognom, ni la tradició musulmana ni l'afroamericana dels seus orígens, però sí la vitalitat de la emigració que ha donat als EUA una riquesa planetària considerable. Ningú fins ara a la campanya d'Obama ha esmentat la qüestió religiosa en un país on la política s'ha casat amb la religió des dels primers emigrants puritans del Mayflower l'any 1620 i que ha dominat fonamentalment les eleccions de l'era Bush a l'entorn dels grups de pressió ultraconservadors evangelistes. Obama també arrasa entre els votants de raça negra, que ja tradicionalment havien aconseguit candidats d'aquest origen com Jessie Jackson l'any 1984 i 1988. Però l'espectre dels seus seguidors abraça realment des de les dones als homes, dels joves als vells, dels afroamericans als hispans, dels poderosos als afligits... Tot el ventall d'electors que poden decidir l'elecció presidencial...

Obama recull el fruit de la seva sensacional popularitat en els cenacles de les grans universitats publiques com Maryland-College Park o Wisconsin-Madison, reducte de les victòries mítiques dels candidats com l'ultralliberal Eugene McCarthy l'any 1968, aquell any en què la jove generació de les flors per primera vegada va entrar de forma no decisiva a la carrera de les urnes que van confirmar el manipulador Richard Nixon. Però en aquests gegantins temples de l'esport universitari de les lligues de bàsquet disminuïdes davant l'evasió del talent mundial com el de Pau Gasol a la lliga de les superestrelles de la NBA, es concentren els representants de la nova força electoral d'Obama. Aquesta vegada sí que poden canviar el mapa electoral del país, trencat no solament per les diferències ideològiques, racials i socials sinó per les generacionals. El novembre de 2008 es poden enfrontar per primera vegada a les urnes dos candidats, McCain i Obama, que tenen una diferència d'edat que és la més gran mai no registrada en unes presidencials: 27 anys a favor de la retòrica poètica i fresca del senador de Chicago al davant de la vella guàrdia bèl·lica de l'heroi de la guerra del Vietnam, abatut sobre Hanoi, perdut en el marasme dels grups reaccionaris que titllen al senador d'Arizona de poc conservador: ¡algú desitja prolongar l'atzagaiada d'Iraq fins a la Victòria final!

Més que els signes emesos de mestissatge per Obama en un país en què la idea de melting pot fou un miratge fallit de la sociologia blanca del progrés per la civilització de l'era Kennedy, que es va despertar de les seves contradiccions entre les flames dels guetos que cremaven de 1961 a 1968, la validesa del missatge del neòfit senador apel·la a un nou element en una campanya presidencial. Com s'explica en la seva pàgina web i la comparació de la seva capacitat d'innovació és similar a la vitalitat dels ordinadors Apple Macintosh immunes als virus i als problemes dels hackers, fàcils de manejar davant de l'encara pesada tecnologia dels PC tipus Hillary Clinton; Obama no solament apel·la a la seva imatge com a garantia del canvi sinó que el seu lema és "demano que creguis no solament en la meva capacitat d'aportar un canvi real a Washington, sinó en la teva...". És el millor reclam d'una refundació del vell mite americà del canvi pioner, emulat per Mr Smith comes to Washington , de Frank Cappa... Amb una diferència: que si l'emulació d'aquesta cinta que els joves mai no descarregaran en els seus iPods, pot i ha d'alterar la desastrosa política social i sanitària que augmenta diàriament el percentatge superior al 20% de la població d'invisibles depauperats, també ho farà entre aquells votants republicans que, per fi, ja no veuen solució després del fracàs de la tradicional resposta del pal i la pastanaga hegemònica mundial que ha portat al fiasco d'Iraq, però sobretot viuen amenaçats per l'excés de prebendes sense límit a les multinacionals planetàries, de falta de regulació i de controls del sistema financer, i la crisi del mercat immobiliari que ha col·lapsat el valor dels seus domicilis i, sobretot, ha augmentat fins a nivells insuportables el pagament de les seves hipoteques. Una generació conservadora que està pagant els crèdits per a també facilitar l'educació universitària dels seus fills que poblen majoritàriament aquest gegantins auditoris on Obama assoleix la seva força fundacional.

Tot això sembla anunciar que no solament Obama és un candidat demòcrata imparable i creïble cap a la Casa Blanca, sinó que la vella guàrdia ideològica com McCain, que va sostenir els valors bèl·lics dels EE.UU. des de la fi de l'aïllament de la Segona Guerra Mundial, ja no té sentit en un món on solament la sostenibilitat de la innovació, el nou ús de la tecnologia i la creació de xarxes de solidaritat interculturals, educatives, racials, socials, intergenracionals o econòmiques poden facilitar la pervivència d'un somni americà de vida, impossible utopia d'Obama que explota amb suprema eficàcia.

Està clar que l'obsolet sistema d'elecció presidencial per mitjà de delegats continua permetent avui el frau electoral en una nació en què és suficient controlar els estats frontissa d'Ohio i Florida per tal que la minoria republicana conservi  les regnes del poder...

Però potser aquesta vegada, els capitals de la Borsa de Wall Street, ara, amb pujades convincents per primera vegada després de fortes caigudes, vaticinen amb receptes solidàries com les d'Obama, la importància d'atendre un eslògan molt conegut: és l'economia, estúpid!

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació